dilluns, 29 de novembre del 2010

UN VIATGE DIFERENT





Aquesta vegada el meu post és per a tots vosaltres, per a tots els amics i amigues que he anat fent al llarg d'aquest camí quan, pel Maig, em vaig decidir obrir el meu blog. Crec i sento que, aquesta finestra oberta a tothom, ha significat molt més que un lloc on he deixat els meus sentiments, les meves ficcions o, potser, els meus moments de silencis compartits. Ha significat un món obert, impensable.
El Càlam viatger es queda a casa, ja que mana la salut i he de marxar cap un indret on, de segur, renovaran la força que ara em manca. Espero i desitjo que sigui, tan sols, per poc temps i, així, poder gaudir molt aviat de la vostra companyia.
Per tant, només em queda donar-vos les gràcies per permetre’m entrar a casa vostra cada vegada que he trucat a la porta, i també per les vegades que heu trucat a la meva.


Una abraçada, i un petó per a tots.

divendres, 12 de novembre del 2010

A DESHORES, INESPERADA - Conte de Tardor

Veritablement feia un dia molt grisós. Ella, sempre agosarada i atemorida, alhora, anava rodolant per arreu, acaronant la gespa de jardins i prades, espolsant la neu que relliscava deixatada.
- Sembla que el fred no vol marxar ! – pensava, dubtosa.
Les façanes despertaven amb molta mandra per tots els recons del poble. Ningú volia sortir de casa, encara que ho havien de fer per la imposició de la rutina diària. De vegades, fina i amarada, entrava en els cors de la gentada. I de vegades, amb la força d’un tropell, envaïa les pors i els recels que hi havia darrera les persianes.
- No ho entenc, deia. Per què fugen de mi ? Jo, només vull portar-les-hi felicitat i puixança. No sé perquè s’amaguen, sotjant des de l’ampit de la finestra.
Tanmateix, sabia que era benvinguda per arreu doncs, d’una manera molt necessària, sempre portava purificació i abundància allí on arribava, encara que fos a deshores, inesperada.
El cel es va tenyir, poc a poc, de negre atzabeja omplint de silenci i foscor aquella vila, arraulida entre muntanyes, mentre les ombres acaronaven totes les seves petjades.
- Avui no veig que els meus amics acudeixin a la meva crida, va dir amb desconcert. Que estrany ! Sempre m’acompanyen emfàtics.
Tant va ser dir això, com el cel es va omplir de foc i terrabastall.
- Benvinguts, nois !! – va dir, la distingida dama. Ja feia estona que us esperava. Com és que heu tardat tant ?
- Ben trobada !!- li van respondre els convidats. Hem arribat a l’hora que ho exigia l’esdeveniment.
- I doncs, que penseu fer en aquesta nit tan infausta ? Potser, deixar un míser record del vostre pas per la contrada ? O bé, irrompre amb la força esquinçadora en que m’heu saludat ?
Els nouvinguts, sense mitjançar paraula, lentament, van allunyar el seu ressò amb delicadesa i benaurança, doncs aquell dia tan atziac i lúgubre mereixia una nit amb calma i placidesa.
- Molt bé – va dir ella, amb avinença. Aquesta nit és millor escampar la boira. Adéu, Tro. Adéu, Llamp.
- Arreveure, amiga. Fins a la propera trobada, Pluja.

dimecres, 3 de novembre del 2010

EL TEMPS DEL MAR



                                                           
                                                        
                                                    
Vora l’aigua, asseguda a la sorra,  observava amb molta atenció el dofí juganer que l’havia portat fins aquella platja. Els seus cabells rossos enlluernaven el sol, mentre gaudia del seu moment de dona. Però el temps s’havia esgotat, com un rellotge trencat,  i la nereida havia de tornar a casa.

dijous, 28 d’octubre del 2010

LA CLEPSIDRA DEL JARDÍ

Una tarda de setembre quan l’estiu, ja, s’esmunyia suaument i la frescor de la tardor s’anunciava discreta les seves passes, alentides, recorrien el llarg passadís fins a l’escalinata de la casa. Havia perdut aquella embranzida de joventut, esbojarrada i festiva, que els anys havien deixat, arraulida, en els revolts del camins de la vida.
Cada esglaó que baixava, era un retruny que colpejava una memòria reconstruïda per l’esforç obligat, que l’ impedia recordar-ho tot en aquell moment de tenebra i silencis. Rodolava per un pendent ple de sentiments i angoixes igual que les llàgrimes que li queien, sobtadament, d’uns ulls que intentaven dir-ho tot amb la mirada.
Poc a poc, amb la calma que li era demanada i amb la claror que l’experiència, adquirida, li donava va arribar fins a baix d’aquella escala sinuosa, on les veus del passat, encara, xiulaven les seves cançons i rondalles. Cada pas que feia l’acostava més a la porta de l’entrada i sense, ni tan sols, mirar enrere va agafar el bastó que l’havia acompanyat en les darreres batalles.
- No vull que els teus ulls cridin a la tristesa, no vull que la tristesa cridi a la melangia, no voldria que la melangia crides a la solitud, pare.
Amb el cap cot, defugint aquell prec, va continuar caminant arrossegant damunt les espatlles tot el pes, insuportable, d’aquella tarda feixuga i amarga. Però, tanmateix, es va agafar del braç del seu fill fins a trobar el llindar per darrera vegada.
- Avui fa bon dia, oi fill ? El sol ens dóna, encara, la calidesa del final de l’estiu i, potser, podríem fer una passejada pel jardí abans de marxar.
El seu fill va somriure, davant la proposta del seu pare, doncs el coneixia prou bé i sabia que hi havia quelcom més al darrera d’aquell comentari.
- Sí, tens raó, pare - li va respondre. Avui fa un dia molt bo per anar a fer una caminada.
- Te’n recordes fill quan el teu avi va portar aquell rellotge, tan estrany, a casa? Ens va dir que era molt antic, i que el seu origen es remuntava al vell Egipte. La veritat és que, en aquell mateix moment, no li varem fer gaire cas. El rellotge va quedar en un racó de la sala fins que, un bon dia, el meu pare el va instal•lar en mig del jardí.
- Jo era molt petit aleshores, pare. Però recordo aquell dia amb l’avi, com si fos ahir. Com és que recordes tot això, ara? Per què precisament avui, pare ?
- Doncs, perquè aquest jardí sempre ha estat molt important, tant pel teu avi com per a mi – li va dir, amagant el rostre. El meu pare em va ensenyar el significat de saber valorar el temps, i a emprar-lo en les millors coses. Així, vaig aprendre que el més important no és el temps que hi estem. El veritable sentit, és el que en fem d’ ell mentre el vivim. Aquest rellotge es l’herència més important que podré deixar-te. Per això, avui, quan la meva vida comença, de nou, en el jardí d’una altra casa, vull que sàpigues que he estat molt feliç entre tots vosaltres. I si, tal vegada, alguna llàgrima s’escapa, furtiva, es perquè sovint els records pesen massa i es difícil deixar-los anar.
Però, tots els moments de felicitat restaran guardats dins meu, per sempre, fins que la memòria decideixi marxar. Per tant, ara que m’has rellevat en aquesta cursa, no deixis mai que hi manqui l’aigua a la nostra clepsidra del jardí.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

LA SAVIESA I LA FOLLIA



A l’alba, amb la boira i la clariana entrellaçades, sense fer soroll, va obrir la porta de casa seva i se’n va anar. Només les trepitjades que anava deixant enrere, van ser testimoni de la seva marxa. Començava la tasca cap a la recerca de la felicitat. Felicitat o follia ?
Encara que les seves passes cruixien lleugeres a la sorra del camí, no estava segur de saber si trobaria allò que havia anat a cercar. L’ Hivern començava a fer la crida amb el ressò del vent i només l’acompanyaven els lladrucs llunyans de qui crida companyia. Qui era ell? Un heroi o un somniador ?


Mentrestant trenava tots aquests pensaments, sense raonament, va veure una llum que trencava la boira en una revolada del camí. Quan ja n’ era prop, va veure un vell assegut damunt un tronc amb els peus enfonsats a l’argila i un bastó al costat. La llum era una foguera que hi havia a l’entrada de la cova on el vell hi vivia.
- Bon dia !! – li va dir ell. Que fas aquí fora ?
- Hola, somniador !! – li va respondre. Il•lumino el camí a tot aquell que vulgui veure.


El jove, que només pretenia ser feliç, es va quedar sobtat de la seva resposta doncs no l’havia vist mai aquell vell, de llarga barba blanca, i no podia saber el seu nom.
- Com ho saps que em diuen així ? Ets endeví ?
- No em manca saber el teu nom, li va respondre. Només un somniador o un foll aniria a fosques per aquest camí de tenebra.


El somniador, desconcertat amb aquelles paraules, li va etzibar: - Prefereixo caminar descalç trepitjant les pedres amb els dits ensangonats, abans que fer-ho damunt les teves sabates. Prefereixo equivocar-me enfrontant-me al vent, quan la gèlida nit m’esquitxi de gebra, abans que el vel negre de la basarda em deturi el pensament.


El vell, va escoltar amb la prudència que els seus cabells blancs li havien donat i li digué: - Són molt agosarades les teves paraules, somniador. Els teus cabells encara no s’han vestit de neu, i el teu cor encara no ha plorat de soledat. En el teu sarró només hi portes la ignorància que l’edat et permet. T’ofereixo la llum de la saviesa que els meus anys m’han regalat, doncs el camí és molt llarg i la recerca inacabable.


- Em sembla bé, li va dir el somniador. Però, com puc saber si la raó és la meva amiga ? Potser la saviesa i la follia es confonen dins la ment, i no ens deixen saber si som bojos o savis. Tal vegada, tu, ho pots discernir ?


Un cop més, amb la paciència del mestre, el vell li va somriure tot dient: “ La teva recerca et portarà cap el teu destí, per camins assedegats d’històries escrites al fang. “


El somniador, amb la vehemència del jove aprenent, s’acomiadà cridant enfurismat: - Potser tens raó, home savi, qui sap... “O potser, aquestes històries només són paraules d’aigua que es desfan riu avall. “

dijous, 7 d’octubre del 2010

UN BESLLUM A LA NIT


Repenjat en el fanal i abraçat per la seva llum, desitjava que aquella nit s’acabés sense cap més dubte. No sabia que hi feia allí, tan sol, mentre anava desgranant records feliços, en nits d’antany, quan la vida encara li somreia.
La solitud s’endinsava en l’ànima, com aquell plugim refinat que mullava la seva camisa arrugada. Una tranquil•litat estranya l’envania sota la, grogosa, claror de les llànties d’aquella plaça emboirada. Abstret amb els seus miratges intentava cercar un camí que el portés fins a casa. Però, la calma de la contrada no el deixava marxar. No encara.
Era una nit massa llarga, inacabable. Tamisant moments d’ ànsies oblidades, la ment ja no sabia que més recordar i lluitava, ferotge, en una mar d’esperances contra els silencis que l’embolcallaven. Aquella veu, dolça i amorosa, acaronava el seus sentits i li permetia el raonament.
- Lluna plena, solitària, dónes lluor a la meva nit ofuscada – va dir, en veu alta. Ets tu qui em parla ? Tal vegada, ja, he perdut l’enteniment ? Deu ser el bromall de la nit que no em deixa discernir veritats de faules. Vull sentir tot el que em dius però, no entenc les teves paraules. Només et puc dir, que el teu seguici de llum m’encisa i em dóna la lucidesa que necessito per copsar-te.


La calitja continuava present en aquell indret de mots llunyans i afables.


Per què estava sol ? – es preguntava, un cop més. On eren, ara, tots aquells que deien que l’estimaven ? El temps s’havia aturat sota la llàntia i només encertava sentir la diluïda veu, assossegada i serena, que l’ajudava a seguir per un camí sense tornada. Al menys, això, era el que li semblava. Seria, allí, la fi d’una aventura, mai començada ?
La llàntia s’anava apagant deixant entreveure, només, un petit reflex en la seva mirada, obrint la porta del misteri. Tot just plovisquejava quan, amarat de valor, va decidir enfrontar-se a la seva pròpia feblesa retrobada: - No puc continuar més en aquesta contrada esfereïdora, he de seguir la meva vida abans que la claror de la llàntia s’apagui per sempre.
El retruny eixordador va esquinçar el silenci, tenebrós, que l’havia empresonat en aquella plaça, com en una cambra encuirassada. Aclaparat, confós i aterrit, va sentir com la fredor li entumia l’esperit, davant d’ aquella turbulència, sobtada, fent estralls en el seu món malferit. La porta es va obrir, apressada, quan el timbre d’aquella habitació va sonar després de tantes setmanes rutinàries, sense tenir cap esperança. El metge observava, desconcertat, aquell miracle inexplicable.


- On soc? Per què estic connectat a aquestes màquines ? – va preguntar, al despertar, atordit.


- Hola, fill. Has retornat d’un lloc molt llunyà on jo no podia acompanyar-te, encara que sempre he estat al teu costat, fins que decidissis tornar a casa.


- Doncs... segur que demà naixerà un nou dia ple de reptes i mancances. Però a partir d’ara, quan arribi la salutació de l’alba, totes les angoixes només seran un besllum a la nit, perquè no era la lluna plena qui em parlava: eres tu, mare. 
--------------------------------------

Aquella estrella de alla
hoy brillara por ti
tus sueños se realizaran
siempre ocurre asi.

Aquella estrella de alla
tiene una extraña luz
quizas nunca jamas se ira
si es que la sigues tu.

Brilla estrella brilla mas
y sabre donde estas
hasta un magico pais
tu me guias por el cielo.

Y cuando vas a dormir
y el dia ya se va
la estrella te iluminara
y siempre brillara.

--------------------------------------- Cançó de GISELA

Enviat per: Pilar, A ENCESA DE LLUM

dilluns, 27 de setembre del 2010

ESSÈNCIES DE TARDOR

                                                                              

    Melangia arraulida i silenciosa,

        que escoltes l’esvoletec esfereïdor

d’una brisa fresca i vaporosa,

en un anunci d’enyor.


Boirina llunyana i misteriosa,

endinsada en un tènue resplendor

com besllum de figura mandrosa,

colpejant-te de primerenca frescor.


Calidesa d’esperança formosa

sota el castanyer d’ombres i claror,

somiejant llavors de fruita melosa

quan el temps t’omple de tristor.


Aromes d’herba mullada, desitjosa,

acompanyen pensaments de foscor,

mentre floreix la quimera ansiosa
embolcallant-ho tot d’essències de tardor.

dilluns, 13 de setembre del 2010

F L A M A R A D A



Aquell resplendor, difós des de la llunyania, el captivava d’una manera exacerbant. L’ànima embogia per la foguerada de la il·lusió. La ment emprenia el vol a la recerca d’una vida. I el fogony el cridava, suaument, xiuxejant el seu nom amb la caliditat d’una carícia.
Sentia que les seves arrels s’aprofundien cada cop més en un entorn massa estructurat, dissenyat per un món que no entenia. Aquells decorats ja no eren els que ell havia somiat en el teatre de la seva vida.
Havia arribat, tal vegada, el moment de marxar ? Potser era l’hora de tallar aquelles arrels que el lligaven, que l’alimentaven i el protegien però, no el deixaven caminar.
Baixava per unes escales plenes d’història, de parets vestides d’avantpassats i de llums tènues, discretes al seu pas. Un sarró, penjat a l’esquena, seria tot el seu equipatge. El porticó era l’últim entrebanc, abans de la seva marxa. Només li calia deixar enrere aquella torre alta i punxeguda, on havia viscut tota una vida. Massa temps, ja.
El passos el duien, segur, cap a la seva llibertat. El pont de pedra i sorra seria l’últim esglaó a vèncer. Després tallaria, per sempre, les arrels que l’havien captivat.
El riu i les muntanyes, la seva nova llar.
La complicitat de la nit l’empenyia, delirós, cercant el seu destí. Ell, encara, no ho sabia, no l’havia vist. No s’esperava que el destí el portaria per on ja estava escrit.
La llum que embolcallava la torra, s’anava fent més tènue amb la distància, i la por començava a fluir. Des d’aquell moment, seria una companya inseparable que no el deixaria més en cadascun dels cruixits de la nit.

- Per què vens ara, por ? On ha anat el meu amic coratge ? - anava dient en veu alta.
Pensava que, així, espantaria l’enyorança d’aquell món estricte que, acabava d’abandonar.
- No puc pensar amb això – es deia a sí mateix - Ara, he de continuar, seguint el meu destí.
Una esgarrifança el va recorre de dalt a baix. Aquell udol en mig del no res, li va colpejar els sentits. Ja no podia pensar. Ni tan sols un mot, ni un crit, podia sortir de la seva desesperança. Com si l’ànima se li escapés, va corre fins aquella clariana del bosc, cercant un refugi per a la seva ignorància. La incertesa aclaparava el raonament i només podia sentir el batec d’un cor esbroquellat.

Mentre aquells pensaments el turmentaven, encara les forces el guiaven cap aquell guspireig que il·luminava una nit de tenebres sense respostes. Avançant amb la mirada llunyana, no va deixar que els seus companys de viatge li diguessin què havia de fer.
Sol, vestit d’inconsciència i armat amb l’escut de la joventut, caminava, forassenyat, seguint aquell fogalleig de torxes flamejant. Per fi, podia sentir com s’endinsava dins el nou món que l’esperava. A partir d’ara, ja no li calia res més. Havia arribat al cim. Ara podia agafar la seva pròpia torxa resplendent de llum dins d’aquella nit emboirada.

El primer raig de sol li va acaronar els cabells mullats de rosada, i els ulls li van deixar contemplar l’esvaniment de la boira a punta d’alba. La reixa del casalot es va obrir, poc a poc, trencant un silenci farcit de paraules.

- Bon dia, xicot. Que hi fas aquí fora ?

- Discernint la realitat d’un miratge - li va respondre- Doncs tot allò que creia foguerades, només son lluernes en nits solitàries.

Altrament, també, allí on hi arriba la llum de la saviesa, sempre hi haurà una eterna flamarada.

dilluns, 6 de setembre del 2010

UNA CARTA D'AHIR


Feia temps que volia retrobar-se amb tots els records que l’embolcallaven des de molts anys ençà. L’àlbum de la seva vida era ja molt complert i, tal vegada, havia arribat el moment de començar a obrir aquelles pàgines de la seva història.
Amb la força que els anys li havien regalat, aquella tarda d’estiu plena de calidesa i esperança es va decidir a obrir aquell calaix espatllat pel pas del temps i la melangia arraconada en el seu fons.

Tamisant cada full d’aquella carpeta, acaronava cadascun dels tresors que hi havia anat guardant des de moments perduts en la memòria. Paraules oblidades s’anaven acostant amb delicadesa agotnades dins la seva ment.

Quants anys empolsegats dins aquesta carpeta ! – va dir somrient, asseguda a terra davant la calaixera dels pares.

Entretant, tot el seu món, ara, difós en aquells records s’havia endolcit amb aromes d’infantesa riallera. Els jocs al costat dels pares li havien fet caminar per viaranys plens de sorollosa alegria i de silencis enriquidors.
De sobte, enmig dels dibuixos que encara guardava en aquella carpeta engroguida hi va trobar un sobre que no l’havia vist mai.

- Que estrany ! - va dir, en veu alta.

Amb el respecte que la seva curiositat li demanava, suaument, el va anar obrint d’una manera molt acurada. Dins, hi havia un full plegat que els anys hi havien deixat la seva empremta. Tranquil•lament va desplegar-lo i, com si el temps s’hagués aturat, va començar a llegir :

Estimada filla :
Potser mai llegiràs aquesta carta, però no voldria que el temps passes i se m’ oblidessin les paraules. Et vaig veure néixer i, des del primer moment, vaig saber que ompliries la meva vida de goig i felicitat
- Ja la tenim, amor ! Ja tenim la nostra nena ! Són les paraules que recordo li vaig dir a la teva mare.
Els anys van transcorre, i d’aquella nena juganera i abstreta amb les seves coses, vas passar a ser tota una jove responsable i seriosa dins el teu món d’estudis i amistats.
Avui, és el dia que et cases i aquesta nit és la darrera que dorms a casa. Mentre sopàvem t’ho he dit i he vist llàgrimes en els teus ulls. Sé que tu, igual que jo, enyoraràs les xerrades dels diumenges i les nostres tardes de lectura poètica.
- Te’n recordes del nostre poema preferit?

"Junts els tres, hem arribat dalt la cimera
dins el nostre món, tantes vegades, retrobat
omplint tots els calaixos d’amor i amistat,
de la nostra vella i estimada calaixera."


No vull sentir la tristor que en aquests moments m’aclapara, però sí que voldria dir-te que tu has estat tot el nostre món i tota la nostra esperança. Avui te’n vas a començar una nova vida en una altre casa, i espero que en el teu jardí expliquis als teus fills totes les històries dels teus pares. És la única herència que podré deixar-te.
Amb aquestes humils paraules espero haver pogut expressar tot l’amor que sentim i tot l’orgull que tenim de que siguis la nostra filla. Per això, en aquest moment tan especial, vull dedicar-li a una núvia aquest petit poema que el meu cor em dicta :


"En aquest dia joiós,
ple d’il•lusió , fe i esperances
que el món sigui amb tu generós,
i t’ompli de vetllades màgiques."

Els teu pare.

- Què hi fas aquí, tota sola, davant la calaixera dels avis, mare ? De qui és
aquesta carta que t’ha fet plorar ?

Amb l’esforç que el coratge podia, va eixugar-se els ulls i va dir-li a la seva filla que aquella havia estat la millor carta de la seva vida.

- És l’alegria el que em fa plorar, filla. Aquestes paraules del teu avi no les havia llegit, fins ara, i el meu cor ha volat fins més enllà de la meva memòria.
Aquesta tarda havia decidit d’obrir la calaixera dels avis, tant temps segellada, i entre les seves coses hi he trobat aquesta carta que el meu pare em va escriure la nit abans de casar-me. Mai no la vaig arribar a tenir fins avui que he obert aquest calaix, ple de records i letargies.

-No importa el temps ni la distància, mare - li va dir la seva filla, amb l’emoció reflectida a la pell. Només has de pensar que tots aquests records plens de silencis i enyorances, són dins teu com si es tractés d’ una carta d’ahir.

dimarts, 31 d’agost del 2010

F O S C O R




Ara, quan la ment se’n va volant pel somni de la foscor i la nit cau melangiosa, és el moment de pensar en tot allò que hem fet i en tot el que hem desitjat.

Sol, en la penombra d’una habitació arraconada al final d’un llarg passadís, retrobava uns pensaments oblidats pels viaranys del temps. Però, és el moment oportú.

Què havia passat amb tota una vida d’emocions, de plors, d’alegries, de tantes i tantes coses compartides?

Com una boirina que s’escampa lentament, semblava que la claror acudia mandrosa i tots els sentiments, ara, s’amuntegaven per a poder ser els primers en la seva extensa memòria.

Començava per la primavera de la dolça infantesa, de records llunyans amb l’olor del pa i la mantega, del sucre candi i del perfum de la mare, juntament amb el gessamí escampant la flaire per tota la casa, acaronant els somnis més tendres d’un infant. Tancant el ulls recordava, també, aquell riu i el soroll de l’aigua, que el bressolava i l’hi tornava el record d’aquell pare que, agafat de la seva forta mà, l’ajudava a travessar corrent per damunt d’unes pedres escantonades.

Després, ja en l’estiu embogit per una joventut inquieta, insolent, agosarada, en temps de descobriments incerts, de dubtes mai aclarits i de nits esbojarrades, recordava les amistats eternes enllaçades per aquell fil invisible impertorbable.

Quants anys junts ! I, ara, en aquesta habitació, gairebé no recordava les seves cares. Nois i noies xerrant al voltant de les fogueres, alguns cantant cançons, d’altres explicant rondalles, mentre el foc s’anava apagant i també les seves veus cansades.

En despertar eren uns desconeguts que anaven escorcollant el seu propi món interior. Havien marxat per camins molt diferents i la recerca d’ells mateixos es convertiria en una tasca feixuga. Era el principi d’un temps de tardor on les arrels aprofundien en una terra abundant d’experiències i de somnis.

On havien anat a parar tot plegats ? Encara ressonaven en l’aire aquelles cançons i rondalles, aquelles nits tan llargues. Encara hi eren, però ja no hi eren tots.

El vel blanc d’hivern presencia la foscor més aterridora. El silenci crida desesperat els seus noms; però ja no recorda com es diuen i no pot dir tot allò que voldria. Però, amb la mirada llunyana, encara veu la feblesa d’una llum que, tremolosa i discreta, demana per florejar. És la il·lusió d’una paraula, d’un mot, d’un crit.

Ara, quan ja la ment se’n va volant en un somni de buidor, encara pot pensar en tot allò fet i tot allò que, tal vegada queda per fer.

De sobte, la porta s’obre. És la mare: - Fill, què hi fas, tot sol, a l’habitació on llegia sempre el pare ?

- No ho sé, però avui una força m’hi ha portat. Semblava que la seva veu hi ressonava repetint les històries que sempre ens explicava. De la seva infantesa i els seus pares, dels amics de la joventut, de la vida amb nosaltres i, sobre tot, dels seus silencis, tan enriquidors, que ho deien tot tan sols amb la mirada . En obrir la porta he vist que la finestra estava oberta i una flaire de gessamí ho embolcallava tot. Suposo que els seus pensaments i les seves vivències s’han quedat en aquesta estança i, com la flaire, nosaltres també estem embolcallats de tanta enyorança.

- Avui fa temps que ens va deixar per una altre contrada i segur que, tot rient de nosaltres, una vegada més et deu esta dient :
“ Fill, encén la llàntia, i que la llum faci fora la foscor. “

dilluns, 23 d’agost del 2010

PARAULES ESQUINÇADES


Foto de Maria Consol
Vaig corrent darrera d’elles i no puc retenir-les a la meva ment. Em sento distant, llunyana, incapaç de poder aconseguir que una paraula rellisqui dels meus llavis.

- Com és que tot allò que vull dir, se’n va volant ?

La nit eterna, custodiada pel vigilant universal, és impertorbable al meu dolor, esmunyint-se per les escletxes dels meus somnis, esborrant-me la raó sense pietat.
No puc cridar el meu nom. Potser ja no recordo ni tan sols les meves pròpies paraules. Potser, ja no sé qui soc. Potser ......

Però, poc a poc, els mots ballen mandrosos i retornen cap el punt de trobada on havien significat tot un món de troballes i records perduts. El dia torna a il·luminar la meva ment, i començo a recordar tot un munt de versos incoherents sense sentit. I em pregunto el per què venent a mi tantes coses que ja no recordava.
El dia va passant lentament i, altre cop, la nit plana damunt meu. L’ombra aplega tota la tristor dins el seu vel i les finestres encenen la claror deixant que els dubtes s’obrin, igual que els ulls, mirant la foscor.

L’endemà, amb l’esforç de la il·lusió, arribo a la finestra que hi ha al meu davant i veig com n’és de clar el cel de la meva esperança. La primavera acoloreix l’horitzó i la brisa em saluda, en obrir la finestra, acaronant els meus pensaments.
L’ oratge escampa arreu les bones llavors deixant, al seu pas, un seguici d’olors i emocions.
Els versos comencen a florejar, suaument, i la poesia omple el meu món oblidat:

Núvols de cotó
acaronen desitjos.
Somnis de color.

Després... tanco la finestra. És hora de tornar a somniar.

Un cop més, no m’havia adonat de la seva presència, sempre amorosa i abnegada, fins que vaig sentir el seu bes a l’ànima...

- Bon dia, amor – em diu. Estàs bé ?
- Ara sí, és clar, amb tu al meu costat.

Des d’aquell moment, cap pensament esfereïdor em va tornar a vèncer dins d’aquella habitació d’hospital. Els mots acudien falaguers i ja no hi havia lloc
per paraules esquinçades.


dilluns, 16 d’agost del 2010

SILENCIS D'OR I VENT


“ Amb el desert davant teu no diguis: Quin silenci ! Digues ...no hi sento “
(Proverbi Tuareg)

D’una manera molt difosa podia veure a la llunyania aquella figura, fosca i misteriosa, que desaparegué sobtadament de la meva atònita mirada.
Aquell viatge havia de ser molt esclaridor, al menys així ho pensava, però va ser molt més que un viatge. Va ser un nou món on tot s’aturà per uns instants o, tal vegada, per sempre.
El sol enlluernava els meus ulls i el silenci eixordava els meus pensaments. Era sord i orb. Eren pensaments o desitjos ?

La foscor deixava anar el seu vel, poc a poc, quan em vaig retrobar amb mi mateix, enfront d’aquell paisatge de granit i terra volcànica, sota el gran massís que s’enlairava davant meu.
- On soc ? - vaig cridar. Algú em pot respondre ?
Continuava, encara, sord i llunyà sense sentir les meves pròpies paraules, dins d’ aquell món aturat, immens. Mentrestant... la nit va caure i jo amb ella, amb el seu gèlid alè.

De sobte, la pell em cremava damunt d’aquella sorra, fina i antiga, i el desig m’empenyia endavant per aconseguir tornar a veure aquella figura que havia esbroquellat el meu cor. Havia perdut tot sentit d’orientació quan, caminant sense rumb des de l’alba, vaig veure apropant-se cap a mi aquella visió inconfusible, tenyint de blau l’horitzó.

- Qui ets ? Potser, un miratge ? – vaig preguntar, temorós.
- Per què ho dius, viatger ? Jo soc a casa, va dir-me amb veu trencada. I tu, que fas tan lluny del teu oratge ?
- He volgut escapar d’una vida massa estructurada i aquí i ara, espero trobar totes les respostes a les meves disbauxes. Però no m’has respòs a la meva pregunta, home blau. Que hi fas enmig de tanta solitud ?
- Tal vegada salvar-te a tu, home estrany i desvalgut. Aquesta terra, que tu tan desitges ara, és un bolcall de cultures on les veus del passat hi dibuixen històries de tradicions i respecte, de saviesa i esperances que les dunes del desert s’encarreguen d’escampar més enllà de les muntanyes.

La posta de sol va vestir el cel de colors ocres i terrosos. La llum se’n va anar, discretament, sense que pugues sortir del meu èxtasi. Aquell espectacle va esclatar una tempesta dins meu, discernint silencis de sordeses.
L’home misteriós havia desaparegut i vaig comprendre que la seva presència havia estat vital en aquell punt de la meva vida. Ara tot tenia el seu just significat quan anava desgranant les seves paraules.
Al cap i a la fi havia comprès coses, fins ara inexplicables per la meva ment, que em durien cap una sendera de raonament sense raó, dins un compendi de mil i una sensacions que es barrejaven amb l’olor de l’acàcia.

Després dels anys, quan vespreja, encara recordo els aromes i els colors d’una terra llunyana, on el

temps és ple de silencis d’or i vent.-

divendres, 13 d’agost del 2010

CLAROR D'ESTEL



Llum entristida,

que defuges la claror.

Cel fosc de vida

desitjant el teu retorn.

Darrer besllum infinit.

dilluns, 2 d’agost del 2010

A I R E D O L Ç





Contemplava aquella majestuosa figura retallada en l’aire, i la seva mirada es perdia en l’horitzó a la recerca d’una vida, ja llunyana, desitjada i oblidada en un temps esvanit en la ment.
El ventijol que, suaument , li colpejava la cara, la retornava a una realitat massa amarga. Aquell cel nítid, de núvols blancs i rogencs, la transportaven a un espai perdut en l’ànima.
Ell també la resseguia amb els seus ulls escrutadors, des de l’alçada. Prop d’aquell riu argentat, que vorejava la casa, cada dia hi trobava el seu racó de felicitat. Des d’aquell lloc, embolcallat d’un aroma especial a herba mullada, podia veure la xemeneia fumejant de la casa. La seva mare, com cada dia, anava preparant la fornada. El pare, darrera la casa, continuava amb la llaurada.
Era el seu món, inventat, dins la seva pròpia cúpula daurada. Les estacions s’anaven succeint, immutables.


La primavera plantava la llavor, l’estiu la flor mes bella, la tardor l’enyorança i l’hivern la neu més blanca. Era ja una eternitat de buidor de paraules, de somriures trencats i mirades glaçades.
Aquell riu, d’aigües de vidre i flors submergides, era el seu lloc de rialles, d’esperances i d’ anhels de fugir, bressolada per l’aire; igual que l’ au, de llargues ales i plomalls enfosquits, que sempre la observava.
A la vora del riu, asseguda en la terra argilada, anava escrivint, com sempre, paraules d’aigua. Igual que la flaire d’aquell pa, sortint del forn, també els mots s’esquinçaven en l’aire.
Ja els darrers dies de tardor s’escapaven i, tal vegada, no hi haurien més sentiments d’enyorança.


- Com eren aquells temps de disbauxa? Potser, no eren temps. Eren moments de inconsciència regalada i agosarada.


L’esvoletec, sobtat, de l’au li va fer ballar els seus cabells, rogencs, com aquells núvols que la visitaven. Amb les ales esteses, planant en cercles, anava baixant i, silenciosament, s’apropà a ella. Com dos amics, que s’ho diuen tot amb la mirada, van deixar que, només, aquell riu de plata en fos còmplice de la seva trobada.
- Hola ! Tu ets la dolça noia que, cada dia, somnia amb la il•lusió de volar. Com és que en els teus ulls hi rodolen llàgrimes ?
- No son llàgrimes – li va respondre - Són desitjos furtius que s’ escapen, defugin de la certesa. I tu, ets el senyor de l’aire que m’acompanya, des dels cingles, amb el respecte de la distància. Per què has vingut a terra ferma, si el teu món son les alçades ? Com és que un ocell, tan gran, es perd en terra estranya ?
- Potser sí que com tu dius, que sóc senyor de l’aire però, les meves ales cansades, ja han volat per moltes contrades. He vist prats vestits de flors, pentinats per ventegueres. He vist núvols inflats de turmentes i pluges regant les terres. Ho he vist tot però, sempre, amb la melangia com a companya.
Acaronava les seves ales amb la tendresa d’una mare, i l’escoltava amb la lleialtat d’una amiga incansable.
Tots dos miraven l’horitzó, encisats pel crepuscle que els embolcallava, dins la màgica boirina ressorgida.

Per uns instants, ell li va donar les seves ales i ella les seves cames, bressolats per un aire dolç, fins a trenc d’alba.

diumenge, 25 de juliol del 2010

LLÀGRIMES

Foto de Maria Consol

On el sol enlluerna l’horitzó
i la terra erma s’esquinça,
la vida brama per brollar.

Els ulls ploren de dolor
en veure la terra eixuta
i les llàgrimes no poden perdonar.


dissabte, 10 de juliol del 2010

CASTELL DE FOCS SANT ZENON 2010

Fotos i Vídeo de Maria Consol










Esclat de llum i colors, de festa i alegria.

divendres, 9 de juliol del 2010

FESTA MAJOR 2010 d' ARENYS DE MAR


SANT ZENON


Patró d'Arenys, la gaia vila,

que els nostres enemics confon

i ens fa la vida tan tranquila,

honor i glòria a sant Zenon !
( Himne a Sant Zenon )



dijous, 1 de juliol del 2010

DES DEL MEU FINESTRAL

Foto de Maria Consol

La boirina s'anava esvanint, lentament, deixant entreveure els edificis llunyans de la ciutat. Aquella ciutat que, ara, es presentava estranya i discreta als meus ulls. Contemplant amb curiositat les fileres de teulades, intentava esbrinar els sentiments que, sota d'elles, s'hi allotjaven.
Davant meu, tot un món s'obria en aquella desconeguda i nova singlada. Barrejant la por amb el dubte, l'esperança amb la temprança i la il·lusió amb l'enyorança, despertava i observava la claror que s'esmunyia, cada matí, en aquella habitació fosca i amuntegada.
- Bon dia, melangia !! - em deia. Era el ritual de cada matinada. La manera de començar un dia més ple, tal vegada d'il·lusions esquinçades.
A poc a poc, les ombres s'escapaven, callades, davant la crida del primer raig de sol mantiner. Les finestres s'obrien mandroses, donant pas a les salutacions del dia i, com sempre, moltes incerteses florejaven vehements.
Aquella finestra rodona era el punt on, pel matí, els meus ulls descansaven i, de les moltes que n'hi havia, era la que més m'encisava. Com una crida matinera, obligada, tots els coloms anaven a la reunió que dalt d'aquell terrat s'hi congregava.
Junts i aplegats a punt de marxa s'alçaven, incansables, en una supervivència encoratjada.
Esquivant amb saviesa a unes gavines allunyades del mar, cerquen amb delit l'aliment en una lluita desesperada. La pugna per la victòria és inevitable.
Gavines i coloms s'enlairen en un encontra vital, impertobable. Igual que en molts, d'altres éssers, el més dèbil perd la batalla. Inmutables, en acabar el dia tornen a casa, disciplinats, sabent que, a punta d'alba, començaran la mateixa tasca rutinària.
L'ombra es deixa caure, silenciosa, i tanco les cortines després de mirar, un cop més, el lloc on tots s'hi apleguen. Un somriure se'm dibuixa, mirant aquell colomar. Aquell dia, havia après una lliçó d'esperança.
Les llums s'encenen a la ciutat, saludant la nit, mentre el sol s'acomiada, en un crepuscle rogenc, convidant-me a veure'ns en la propera jornada.
Però, com si el temps s'hagués aturat en aquella contrada, altra vegada sola i pensarosa, somiejo entre quimeres, eixordada pels meus propis pensaments intentant apartar l'enuig, que m'aclapara sense raonament.
Un soroll inesperat diluiex, sobtadament, les cabòries en què estic submergida. Ès un colom matiner que pessiga, damunt la lleixa, unes molles de pa oblidades.
La frescor em colpeja el rostre, desembromant la meva ment, quan li obro la porta. Un sol tímid es discerneix, entre els núvols i ja no vull més angoixes ni miratges.
Després d'uns instants, ell se'n va voletejant, sota la meva mirada, mentre celebro que tinc tota una vida per viure des del meu finestral.

dimarts, 29 de juny del 2010

SANT PERE 2010 a ARENYS DE MAR

Fotos de Maria Consol


Crema de la bota i focs artificials al campanar

dimecres, 23 de juny del 2010

dilluns, 24 de maig del 2010

SOMNIANT HAIKÚS

Foto de Maria Consol

Dalt la carena,
sacseja el vent del Nord.
Crida la fredor.


Baixen les aigües.
Dolls de cristalls amarats,
apleguen els mots.


Letàrgic moment,
natura enfosquida,
somni jovencell.


Llum de foguera
enceta la nit xopa.
Mirades ardents.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...