Foto de Maria ConsolLa boirina s'anava esvanint, lentament, deixant entreveure els edificis llunyans de la ciutat. Aquella ciutat que, ara, es presentava estranya i discreta als meus ulls. Contemplant amb curiositat les fileres de teulades, intentava esbrinar els sentiments que, sota d'elles, s'hi allotjaven.
Davant meu, tot un món s'obria en aquella desconeguda i nova singlada. Barrejant la por amb el dubte, l'esperança amb la temprança i la il·lusió amb l'enyorança, despertava i observava la claror que s'esmunyia, cada matí, en aquella habitació fosca i amuntegada.
- Bon dia, melangia !! - em deia. Era el ritual de cada matinada. La manera de començar un dia més ple, tal vegada d'il·lusions esquinçades.
A poc a poc, les ombres s'escapaven, callades, davant la crida del primer raig de sol mantiner. Les finestres s'obrien mandroses, donant pas a les salutacions del dia i, com sempre, moltes incerteses florejaven vehements.
Aquella finestra rodona era el punt on, pel matí, els meus ulls descansaven i, de les moltes que n'hi havia, era la que més m'encisava. Com una crida matinera, obligada, tots els coloms anaven a la reunió que dalt d'aquell terrat s'hi congregava.
Junts i aplegats a punt de marxa s'alçaven, incansables, en una supervivència encoratjada.
Esquivant amb saviesa a unes gavines allunyades del mar, cerquen amb delit l'aliment en una lluita desesperada. La pugna per la victòria és inevitable.
Gavines i coloms s'enlairen en un encontra vital, impertobable. Igual que en molts, d'altres éssers, el més dèbil perd la batalla. Inmutables, en acabar el dia tornen a casa, disciplinats, sabent que, a punta d'alba, començaran la mateixa tasca rutinària.
L'ombra es deixa caure, silenciosa, i tanco les cortines després de mirar, un cop més, el lloc on tots s'hi apleguen. Un somriure se'm dibuixa, mirant aquell colomar. Aquell dia, havia après una lliçó d'esperança.
Les llums s'encenen a la ciutat, saludant la nit, mentre el sol s'acomiada, en un crepuscle rogenc, convidant-me a veure'ns en la propera jornada.
Però, com si el temps s'hagués aturat en aquella contrada, altra vegada sola i pensarosa, somiejo entre quimeres, eixordada pels meus propis pensaments intentant apartar l'enuig, que m'aclapara sense raonament.
Un soroll inesperat diluiex, sobtadament, les cabòries en què estic submergida. Ès un colom matiner que pessiga, damunt la lleixa, unes molles de pa oblidades.
La frescor em colpeja el rostre, desembromant la meva ment, quan li obro la porta. Un sol tímid es discerneix, entre els núvols i ja no vull més angoixes ni miratges.
Després d'uns instants, ell se'n va voletejant, sota la meva mirada, mentre celebro que tinc tota una vida per viure des del meu finestral.
Davant meu, tot un món s'obria en aquella desconeguda i nova singlada. Barrejant la por amb el dubte, l'esperança amb la temprança i la il·lusió amb l'enyorança, despertava i observava la claror que s'esmunyia, cada matí, en aquella habitació fosca i amuntegada.
- Bon dia, melangia !! - em deia. Era el ritual de cada matinada. La manera de començar un dia més ple, tal vegada d'il·lusions esquinçades.
A poc a poc, les ombres s'escapaven, callades, davant la crida del primer raig de sol mantiner. Les finestres s'obrien mandroses, donant pas a les salutacions del dia i, com sempre, moltes incerteses florejaven vehements.
Aquella finestra rodona era el punt on, pel matí, els meus ulls descansaven i, de les moltes que n'hi havia, era la que més m'encisava. Com una crida matinera, obligada, tots els coloms anaven a la reunió que dalt d'aquell terrat s'hi congregava.
Junts i aplegats a punt de marxa s'alçaven, incansables, en una supervivència encoratjada.
Esquivant amb saviesa a unes gavines allunyades del mar, cerquen amb delit l'aliment en una lluita desesperada. La pugna per la victòria és inevitable.
Gavines i coloms s'enlairen en un encontra vital, impertobable. Igual que en molts, d'altres éssers, el més dèbil perd la batalla. Inmutables, en acabar el dia tornen a casa, disciplinats, sabent que, a punta d'alba, començaran la mateixa tasca rutinària.
L'ombra es deixa caure, silenciosa, i tanco les cortines després de mirar, un cop més, el lloc on tots s'hi apleguen. Un somriure se'm dibuixa, mirant aquell colomar. Aquell dia, havia après una lliçó d'esperança.
Les llums s'encenen a la ciutat, saludant la nit, mentre el sol s'acomiada, en un crepuscle rogenc, convidant-me a veure'ns en la propera jornada.
Però, com si el temps s'hagués aturat en aquella contrada, altra vegada sola i pensarosa, somiejo entre quimeres, eixordada pels meus propis pensaments intentant apartar l'enuig, que m'aclapara sense raonament.
Un soroll inesperat diluiex, sobtadament, les cabòries en què estic submergida. Ès un colom matiner que pessiga, damunt la lleixa, unes molles de pa oblidades.
La frescor em colpeja el rostre, desembromant la meva ment, quan li obro la porta. Un sol tímid es discerneix, entre els núvols i ja no vull més angoixes ni miratges.
Després d'uns instants, ell se'n va voletejant, sota la meva mirada, mentre celebro que tinc tota una vida per viure des del meu finestral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
GRÀCIES PER VIATJAR AMB MI