CITES FILOSÒFIQUES

DES DE SINERA

La meva foto
CÀLAM VIATGER, D'ENYORANCES I RECORDS. CAMÍ SILENCIÓS.

dimarts, 31 d’agost de 2010

F O S C O R




Ara, quan la ment se’n va volant pel somni de la foscor i la nit cau melangiosa, és el moment de pensar en tot allò que hem fet i en tot el que hem desitjat.

Sol, en la penombra d’una habitació arraconada al final d’un llarg passadís, retrobava uns pensaments oblidats pels viaranys del temps. Però, és el moment oportú.

Què havia passat amb tota una vida d’emocions, de plors, d’alegries, de tantes i tantes coses compartides?

Com una boirina que s’escampa lentament, semblava que la claror acudia mandrosa i tots els sentiments, ara, s’amuntegaven per a poder ser els primers en la seva extensa memòria.

Començava per la primavera de la dolça infantesa, de records llunyans amb l’olor del pa i la mantega, del sucre candi i del perfum de la mare, juntament amb el gessamí escampant la flaire per tota la casa, acaronant els somnis més tendres d’un infant. Tancant el ulls recordava, també, aquell riu i el soroll de l’aigua, que el bressolava i l’hi tornava el record d’aquell pare que, agafat de la seva forta mà, l’ajudava a travessar corrent per damunt d’unes pedres escantonades.

Després, ja en l’estiu embogit per una joventut inquieta, insolent, agosarada, en temps de descobriments incerts, de dubtes mai aclarits i de nits esbojarrades, recordava les amistats eternes enllaçades per aquell fil invisible impertorbable.

Quants anys junts ! I, ara, en aquesta habitació, gairebé no recordava les seves cares. Nois i noies xerrant al voltant de les fogueres, alguns cantant cançons, d’altres explicant rondalles, mentre el foc s’anava apagant i també les seves veus cansades.

En despertar eren uns desconeguts que anaven escorcollant el seu propi món interior. Havien marxat per camins molt diferents i la recerca d’ells mateixos es convertiria en una tasca feixuga. Era el principi d’un temps de tardor on les arrels aprofundien en una terra abundant d’experiències i de somnis.

On havien anat a parar tot plegats ? Encara ressonaven en l’aire aquelles cançons i rondalles, aquelles nits tan llargues. Encara hi eren, però ja no hi eren tots.

El vel blanc d’hivern presencia la foscor més aterridora. El silenci crida desesperat els seus noms; però ja no recorda com es diuen i no pot dir tot allò que voldria. Però, amb la mirada llunyana, encara veu la feblesa d’una llum que, tremolosa i discreta, demana per florejar. És la il·lusió d’una paraula, d’un mot, d’un crit.

Ara, quan ja la ment se’n va volant en un somni de buidor, encara pot pensar en tot allò fet i tot allò que, tal vegada queda per fer.

De sobte, la porta s’obre. És la mare: - Fill, què hi fas, tot sol, a l’habitació on llegia sempre el pare ?

- No ho sé, però avui una força m’hi ha portat. Semblava que la seva veu hi ressonava repetint les històries que sempre ens explicava. De la seva infantesa i els seus pares, dels amics de la joventut, de la vida amb nosaltres i, sobre tot, dels seus silencis, tan enriquidors, que ho deien tot tan sols amb la mirada . En obrir la porta he vist que la finestra estava oberta i una flaire de gessamí ho embolcallava tot. Suposo que els seus pensaments i les seves vivències s’han quedat en aquesta estança i, com la flaire, nosaltres també estem embolcallats de tanta enyorança.

- Avui fa temps que ens va deixar per una altre contrada i segur que, tot rient de nosaltres, una vegada més et deu esta dient :
“ Fill, encén la llàntia, i que la llum faci fora la foscor. “

dilluns, 23 d’agost de 2010

PARAULES ESQUINÇADES


Foto de Maria Consol
Vaig corrent darrera d’elles i no puc retenir-les a la meva ment. Em sento distant, llunyana, incapaç de poder aconseguir que una paraula rellisqui dels meus llavis.

- Com és que tot allò que vull dir, se’n va volant ?

La nit eterna, custodiada pel vigilant universal, és impertorbable al meu dolor, esmunyint-se per les escletxes dels meus somnis, esborrant-me la raó sense pietat.
No puc cridar el meu nom. Potser ja no recordo ni tan sols les meves pròpies paraules. Potser, ja no sé qui soc. Potser ......

Però, poc a poc, els mots ballen mandrosos i retornen cap el punt de trobada on havien significat tot un món de troballes i records perduts. El dia torna a il·luminar la meva ment, i començo a recordar tot un munt de versos incoherents sense sentit. I em pregunto el per què venent a mi tantes coses que ja no recordava.
El dia va passant lentament i, altre cop, la nit plana damunt meu. L’ombra aplega tota la tristor dins el seu vel i les finestres encenen la claror deixant que els dubtes s’obrin, igual que els ulls, mirant la foscor.

L’endemà, amb l’esforç de la il·lusió, arribo a la finestra que hi ha al meu davant i veig com n’és de clar el cel de la meva esperança. La primavera acoloreix l’horitzó i la brisa em saluda, en obrir la finestra, acaronant els meus pensaments.
L’ oratge escampa arreu les bones llavors deixant, al seu pas, un seguici d’olors i emocions.
Els versos comencen a florejar, suaument, i la poesia omple el meu món oblidat:

Núvols de cotó
acaronen desitjos.
Somnis de color.

Després... tanco la finestra. És hora de tornar a somniar.

Un cop més, no m’havia adonat de la seva presència, sempre amorosa i abnegada, fins que vaig sentir el seu bes a l’ànima...

- Bon dia, amor – em diu. Estàs bé ?
- Ara sí, és clar, amb tu al meu costat.

Des d’aquell moment, cap pensament esfereïdor em va tornar a vèncer dins d’aquella habitació d’hospital. Els mots acudien falaguers i ja no hi havia lloc
per paraules esquinçades.


dilluns, 16 d’agost de 2010

SILENCIS D'OR I VENT


“ Amb el desert davant teu no diguis: Quin silenci ! Digues ...no hi sento “
(Proverbi Tuareg)

D’una manera molt difosa podia veure a la llunyania aquella figura, fosca i misteriosa, que desaparegué sobtadament de la meva atònita mirada.
Aquell viatge havia de ser molt esclaridor, al menys així ho pensava, però va ser molt més que un viatge. Va ser un nou món on tot s’aturà per uns instants o, tal vegada, per sempre.
El sol enlluernava els meus ulls i el silenci eixordava els meus pensaments. Era sord i orb. Eren pensaments o desitjos ?

La foscor deixava anar el seu vel, poc a poc, quan em vaig retrobar amb mi mateix, enfront d’aquell paisatge de granit i terra volcànica, sota el gran massís que s’enlairava davant meu.
- On soc ? - vaig cridar. Algú em pot respondre ?
Continuava, encara, sord i llunyà sense sentir les meves pròpies paraules, dins d’ aquell món aturat, immens. Mentrestant... la nit va caure i jo amb ella, amb el seu gèlid alè.

De sobte, la pell em cremava damunt d’aquella sorra, fina i antiga, i el desig m’empenyia endavant per aconseguir tornar a veure aquella figura que havia esbroquellat el meu cor. Havia perdut tot sentit d’orientació quan, caminant sense rumb des de l’alba, vaig veure apropant-se cap a mi aquella visió inconfusible, tenyint de blau l’horitzó.

- Qui ets ? Potser, un miratge ? – vaig preguntar, temorós.
- Per què ho dius, viatger ? Jo soc a casa, va dir-me amb veu trencada. I tu, que fas tan lluny del teu oratge ?
- He volgut escapar d’una vida massa estructurada i aquí i ara, espero trobar totes les respostes a les meves disbauxes. Però no m’has respòs a la meva pregunta, home blau. Que hi fas enmig de tanta solitud ?
- Tal vegada salvar-te a tu, home estrany i desvalgut. Aquesta terra, que tu tan desitges ara, és un bolcall de cultures on les veus del passat hi dibuixen històries de tradicions i respecte, de saviesa i esperances que les dunes del desert s’encarreguen d’escampar més enllà de les muntanyes.

La posta de sol va vestir el cel de colors ocres i terrosos. La llum se’n va anar, discretament, sense que pugues sortir del meu èxtasi. Aquell espectacle va esclatar una tempesta dins meu, discernint silencis de sordeses.
L’home misteriós havia desaparegut i vaig comprendre que la seva presència havia estat vital en aquell punt de la meva vida. Ara tot tenia el seu just significat quan anava desgranant les seves paraules.
Al cap i a la fi havia comprès coses, fins ara inexplicables per la meva ment, que em durien cap una sendera de raonament sense raó, dins un compendi de mil i una sensacions que es barrejaven amb l’olor de l’acàcia.

Després dels anys, quan vespreja, encara recordo els aromes i els colors d’una terra llunyana, on el

temps és ple de silencis d’or i vent.-

divendres, 13 d’agost de 2010

CLAROR D'ESTEL



Llum entristida,

que defuges la claror.

Cel fosc de vida

desitjant el teu retorn.

Darrer besllum infinit.

dilluns, 2 d’agost de 2010

A I R E D O L Ç





Contemplava aquella majestuosa figura retallada en l’aire, i la seva mirada es perdia en l’horitzó a la recerca d’una vida, ja llunyana, desitjada i oblidada en un temps esvanit en la ment.
El ventijol que, suaument , li colpejava la cara, la retornava a una realitat massa amarga. Aquell cel nítid, de núvols blancs i rogencs, la transportaven a un espai perdut en l’ànima.
Ell també la resseguia amb els seus ulls escrutadors, des de l’alçada. Prop d’aquell riu argentat, que vorejava la casa, cada dia hi trobava el seu racó de felicitat. Des d’aquell lloc, embolcallat d’un aroma especial a herba mullada, podia veure la xemeneia fumejant de la casa. La seva mare, com cada dia, anava preparant la fornada. El pare, darrera la casa, continuava amb la llaurada.
Era el seu món, inventat, dins la seva pròpia cúpula daurada. Les estacions s’anaven succeint, immutables.


La primavera plantava la llavor, l’estiu la flor mes bella, la tardor l’enyorança i l’hivern la neu més blanca. Era ja una eternitat de buidor de paraules, de somriures trencats i mirades glaçades.
Aquell riu, d’aigües de vidre i flors submergides, era el seu lloc de rialles, d’esperances i d’ anhels de fugir, bressolada per l’aire; igual que l’ au, de llargues ales i plomalls enfosquits, que sempre la observava.
A la vora del riu, asseguda en la terra argilada, anava escrivint, com sempre, paraules d’aigua. Igual que la flaire d’aquell pa, sortint del forn, també els mots s’esquinçaven en l’aire.
Ja els darrers dies de tardor s’escapaven i, tal vegada, no hi haurien més sentiments d’enyorança.


- Com eren aquells temps de disbauxa? Potser, no eren temps. Eren moments de inconsciència regalada i agosarada.


L’esvoletec, sobtat, de l’au li va fer ballar els seus cabells, rogencs, com aquells núvols que la visitaven. Amb les ales esteses, planant en cercles, anava baixant i, silenciosament, s’apropà a ella. Com dos amics, que s’ho diuen tot amb la mirada, van deixar que, només, aquell riu de plata en fos còmplice de la seva trobada.
- Hola ! Tu ets la dolça noia que, cada dia, somnia amb la il•lusió de volar. Com és que en els teus ulls hi rodolen llàgrimes ?
- No son llàgrimes – li va respondre - Són desitjos furtius que s’ escapen, defugin de la certesa. I tu, ets el senyor de l’aire que m’acompanya, des dels cingles, amb el respecte de la distància. Per què has vingut a terra ferma, si el teu món son les alçades ? Com és que un ocell, tan gran, es perd en terra estranya ?
- Potser sí que com tu dius, que sóc senyor de l’aire però, les meves ales cansades, ja han volat per moltes contrades. He vist prats vestits de flors, pentinats per ventegueres. He vist núvols inflats de turmentes i pluges regant les terres. Ho he vist tot però, sempre, amb la melangia com a companya.
Acaronava les seves ales amb la tendresa d’una mare, i l’escoltava amb la lleialtat d’una amiga incansable.
Tots dos miraven l’horitzó, encisats pel crepuscle que els embolcallava, dins la màgica boirina ressorgida.

Per uns instants, ell li va donar les seves ales i ella les seves cames, bressolats per un aire dolç, fins a trenc d’alba.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...