CITES FILOSÒFIQUES

DES DE SINERA

La meva foto
CÀLAM VIATGER, D'ENYORANCES I RECORDS. CAMÍ SILENCIÓS.

dimarts, 31 d’agost de 2010

F O S C O R




Ara, quan la ment se’n va volant pel somni de la foscor i la nit cau melangiosa, és el moment de pensar en tot allò que hem fet i en tot el que hem desitjat.

Sol, en la penombra d’una habitació arraconada al final d’un llarg passadís, retrobava uns pensaments oblidats pels viaranys del temps. Però, és el moment oportú.

Què havia passat amb tota una vida d’emocions, de plors, d’alegries, de tantes i tantes coses compartides?

Com una boirina que s’escampa lentament, semblava que la claror acudia mandrosa i tots els sentiments, ara, s’amuntegaven per a poder ser els primers en la seva extensa memòria.

Començava per la primavera de la dolça infantesa, de records llunyans amb l’olor del pa i la mantega, del sucre candi i del perfum de la mare, juntament amb el gessamí escampant la flaire per tota la casa, acaronant els somnis més tendres d’un infant. Tancant el ulls recordava, també, aquell riu i el soroll de l’aigua, que el bressolava i l’hi tornava el record d’aquell pare que, agafat de la seva forta mà, l’ajudava a travessar corrent per damunt d’unes pedres escantonades.

Després, ja en l’estiu embogit per una joventut inquieta, insolent, agosarada, en temps de descobriments incerts, de dubtes mai aclarits i de nits esbojarrades, recordava les amistats eternes enllaçades per aquell fil invisible impertorbable.

Quants anys junts ! I, ara, en aquesta habitació, gairebé no recordava les seves cares. Nois i noies xerrant al voltant de les fogueres, alguns cantant cançons, d’altres explicant rondalles, mentre el foc s’anava apagant i també les seves veus cansades.

En despertar eren uns desconeguts que anaven escorcollant el seu propi món interior. Havien marxat per camins molt diferents i la recerca d’ells mateixos es convertiria en una tasca feixuga. Era el principi d’un temps de tardor on les arrels aprofundien en una terra abundant d’experiències i de somnis.

On havien anat a parar tot plegats ? Encara ressonaven en l’aire aquelles cançons i rondalles, aquelles nits tan llargues. Encara hi eren, però ja no hi eren tots.

El vel blanc d’hivern presencia la foscor més aterridora. El silenci crida desesperat els seus noms; però ja no recorda com es diuen i no pot dir tot allò que voldria. Però, amb la mirada llunyana, encara veu la feblesa d’una llum que, tremolosa i discreta, demana per florejar. És la il·lusió d’una paraula, d’un mot, d’un crit.

Ara, quan ja la ment se’n va volant en un somni de buidor, encara pot pensar en tot allò fet i tot allò que, tal vegada queda per fer.

De sobte, la porta s’obre. És la mare: - Fill, què hi fas, tot sol, a l’habitació on llegia sempre el pare ?

- No ho sé, però avui una força m’hi ha portat. Semblava que la seva veu hi ressonava repetint les històries que sempre ens explicava. De la seva infantesa i els seus pares, dels amics de la joventut, de la vida amb nosaltres i, sobre tot, dels seus silencis, tan enriquidors, que ho deien tot tan sols amb la mirada . En obrir la porta he vist que la finestra estava oberta i una flaire de gessamí ho embolcallava tot. Suposo que els seus pensaments i les seves vivències s’han quedat en aquesta estança i, com la flaire, nosaltres també estem embolcallats de tanta enyorança.

- Avui fa temps que ens va deixar per una altre contrada i segur que, tot rient de nosaltres, una vegada més et deu esta dient :
“ Fill, encén la llàntia, i que la llum faci fora la foscor. “

6 comentaris:

  1. És una història molt bonica... M'anava identificant amb aquest personatge que recorda... és emoiconant.

    ResponElimina
  2. Gràcies Carme,

    Tota història té, sempre, algun racó de nosaltres.

    Sempre, una abraçada, des de Sinera.

    ResponElimina
  3. Un relat, una història que suposo nascuda de molt endins. Com diu la Carme jo també m'identifico en molts moments i silencis i ecos... Sembla mentida com sempre arriba un dia que penetrem en el buit que han deixat les persones que estimàvem i ens estimàven... I aclicant els ulls escoltem la seva veu, la seva mirada, un posat un gest... És la vida i és la m...


    Des de la celístia dels estels...
    onatge

    ResponElimina
  4. Tens raó, Onatge

    No sabem com pot aprofundir en nosaltres un gest o una mirada, fins que ens manca i ja no tenim el seu embolcall.

    Una abraçada, amb llum, des de Sinera.

    ResponElimina
  5. Una olor, un soroll, un gest...Qualsevol cosa ens pot omplir el pensament en un determinat moment de passatges viscuts, semblants al teu.
    La vida s'ens va omplint de passat, però és meravellós que ho poguem fer present.
    Un somriure i un petó.

    ResponElimina
  6. Pilar, és veritat que la vida se’ns va omplint de passat. En aquest relat he volgut reflectir el que, de vegades, poden pesar els records encara que no ens ho sembli. Però, com dius, si és poden fer present alleugereixen el cor.

    Petons des de Sinera.

    ResponElimina

GRÀCIES PER VIATJAR AMB MI

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...