CITES FILOSÒFIQUES

DES DE SINERA

La meva foto
CÀLAM VIATGER, D'ENYORANCES I RECORDS. CAMÍ SILENCIÓS.

dilluns, 6 de setembre de 2010

UNA CARTA D'AHIR


Feia temps que volia retrobar-se amb tots els records que l’embolcallaven des de molts anys ençà. L’àlbum de la seva vida era ja molt complert i, tal vegada, havia arribat el moment de començar a obrir aquelles pàgines de la seva història.
Amb la força que els anys li havien regalat, aquella tarda d’estiu plena de calidesa i esperança es va decidir a obrir aquell calaix espatllat pel pas del temps i la melangia arraconada en el seu fons.

Tamisant cada full d’aquella carpeta, acaronava cadascun dels tresors que hi havia anat guardant des de moments perduts en la memòria. Paraules oblidades s’anaven acostant amb delicadesa agotnades dins la seva ment.

Quants anys empolsegats dins aquesta carpeta ! – va dir somrient, asseguda a terra davant la calaixera dels pares.

Entretant, tot el seu món, ara, difós en aquells records s’havia endolcit amb aromes d’infantesa riallera. Els jocs al costat dels pares li havien fet caminar per viaranys plens de sorollosa alegria i de silencis enriquidors.
De sobte, enmig dels dibuixos que encara guardava en aquella carpeta engroguida hi va trobar un sobre que no l’havia vist mai.

- Que estrany ! - va dir, en veu alta.

Amb el respecte que la seva curiositat li demanava, suaument, el va anar obrint d’una manera molt acurada. Dins, hi havia un full plegat que els anys hi havien deixat la seva empremta. Tranquil•lament va desplegar-lo i, com si el temps s’hagués aturat, va començar a llegir :

Estimada filla :
Potser mai llegiràs aquesta carta, però no voldria que el temps passes i se m’ oblidessin les paraules. Et vaig veure néixer i, des del primer moment, vaig saber que ompliries la meva vida de goig i felicitat
- Ja la tenim, amor ! Ja tenim la nostra nena ! Són les paraules que recordo li vaig dir a la teva mare.
Els anys van transcorre, i d’aquella nena juganera i abstreta amb les seves coses, vas passar a ser tota una jove responsable i seriosa dins el teu món d’estudis i amistats.
Avui, és el dia que et cases i aquesta nit és la darrera que dorms a casa. Mentre sopàvem t’ho he dit i he vist llàgrimes en els teus ulls. Sé que tu, igual que jo, enyoraràs les xerrades dels diumenges i les nostres tardes de lectura poètica.
- Te’n recordes del nostre poema preferit?

"Junts els tres, hem arribat dalt la cimera
dins el nostre món, tantes vegades, retrobat
omplint tots els calaixos d’amor i amistat,
de la nostra vella i estimada calaixera."


No vull sentir la tristor que en aquests moments m’aclapara, però sí que voldria dir-te que tu has estat tot el nostre món i tota la nostra esperança. Avui te’n vas a començar una nova vida en una altre casa, i espero que en el teu jardí expliquis als teus fills totes les històries dels teus pares. És la única herència que podré deixar-te.
Amb aquestes humils paraules espero haver pogut expressar tot l’amor que sentim i tot l’orgull que tenim de que siguis la nostra filla. Per això, en aquest moment tan especial, vull dedicar-li a una núvia aquest petit poema que el meu cor em dicta :


"En aquest dia joiós,
ple d’il•lusió , fe i esperances
que el món sigui amb tu generós,
i t’ompli de vetllades màgiques."

Els teu pare.

- Què hi fas aquí, tota sola, davant la calaixera dels avis, mare ? De qui és
aquesta carta que t’ha fet plorar ?

Amb l’esforç que el coratge podia, va eixugar-se els ulls i va dir-li a la seva filla que aquella havia estat la millor carta de la seva vida.

- És l’alegria el que em fa plorar, filla. Aquestes paraules del teu avi no les havia llegit, fins ara, i el meu cor ha volat fins més enllà de la meva memòria.
Aquesta tarda havia decidit d’obrir la calaixera dels avis, tant temps segellada, i entre les seves coses hi he trobat aquesta carta que el meu pare em va escriure la nit abans de casar-me. Mai no la vaig arribar a tenir fins avui que he obert aquest calaix, ple de records i letargies.

-No importa el temps ni la distància, mare - li va dir la seva filla, amb l’emoció reflectida a la pell. Només has de pensar que tots aquests records plens de silencis i enyorances, són dins teu com si es tractés d’ una carta d’ahir.

6 comentaris:

  1. Quan l'ahir es fa present, és com si encaixès la peça que és igual a 20 més d'un trencaclosques. Tant se val quan la trobem...El més important és poder poçar-la al seu lloc.
    Preciós relat. M. Consol. Sempre m'han agradat les calaixeras i els seus tresors amagats.

    ResponElimina
  2. Una història molt bonica i molt tendra... jo que sempre sento històries tristes i complicades,m necessito sovint llegir i sentir històries d'amor, de persone s que s'estimen com aquests avis, aquests pares, aquesta filla i fins i tot la néta!. Gràcies

    ResponElimina
  3. Gràcies a tu, Carme. Aquest relat l’he fet recordant aquelles antigues calaixeres dels àvis que, quan ja no he eren, en obrir els calaixos envellits, hi trobaves un munt de sentiments amagats que et descobrien tota una vida.

    Una abraçada, des de Sinera.

    ResponElimina
  4. Pilar, a mi també m’agraden les calaixeres. Sempre recomponen alguna cosa que no encaixava en la nostra vida. De vegades quan obrim aquest calaixos, tant temps oblidats, moltes coses del passat fan que el nostre present trobi respostes. Veritablement, com molt bé dius, són tresors amagats.

    Gràcies i petons, des de Sinera.

    ResponElimina
  5. Avui per sopresa meva veig que un comentari que vaig deixar ahir, no hi és, coses de la informàtica, queultimament m'ha passat més d'una vegada...

    Una carta que a tothom li agradaria haver-ne rebut una o tenir-la... I una calaixera abans era tot un món...

    Una abraçada sense calaixera.
    onatge

    ResponElimina
  6. Onatge, ja se sap, gràcies per les teves paraules a la meva calaixera. A casa, de petita, en hi havia una. Era de l’àvia. M’encantava posar-hi el nas i trobar-hi mil records que ella guardava. Amb els anys em va quedar la seva essència, inoblidable, per sempre més, en el meu record. Igual que la dels pares.

    Una abraçada, des del mar (potser, avui, nostàlgic) de Sinera.

    ResponElimina

GRÀCIES PER VIATJAR AMB MI

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...