LA CLEPSIDRA DEL JARDÍ

Una tarda de setembre quan l’estiu, ja, s’esmunyia suaument i la frescor de la tardor s’anunciava discreta les seves passes, alentides, recorrien el llarg passadís fins a l’escalinata de la casa. Havia perdut aquella embranzida de joventut, esbojarrada i festiva, que els anys havien deixat, arraulida, en els revolts del camins de la vida.

Cada esglaó que baixava, era un retruny que colpejava una memòria reconstruïda per l’esforç obligat, que l’ impedia recordar-ho tot en aquell moment de tenebra i silencis. Rodolava per un pendent ple de sentiments i angoixes igual que les llàgrimes que li queien, sobtadament, d’uns ulls que intentaven dir-ho tot amb la mirada.

Poc a poc, amb la calma que li era demanada i amb la claror que l’experiència, adquirida, li donava va arribar fins a baix d’aquella escala sinuosa, on les veus del passat, encara, xiulaven les seves cançons i rondalles. Cada pas que feia l’acostava més a la porta de l’entrada i sense, ni tan sols, mirar enrere va agafar el bastó que l’havia acompanyat en les darreres batalles.

- No vull que els teus ulls cridin a la tristesa, no vull que la tristesa cridi a la melangia, no voldria que la melangia crides a la solitud, pare.

Amb el cap cot, defugint aquell prec, va continuar caminant arrossegant damunt les espatlles tot el pes, insuportable, d’aquella tarda feixuga i amarga. Però, tanmateix, es va agafar del braç del seu fill fins a trobar el llindar per darrera vegada.

- Avui fa bon dia, oi fill ? El sol ens dóna, encara, la calidesa del final de l’estiu i, potser, podríem fer una passejada pel jardí abans de marxar.

El seu fill va somriure, davant la proposta del seu pare, doncs el coneixia prou bé i sabia que hi havia quelcom més al darrera d’aquell comentari.

- Sí, tens raó, pare - li va respondre. Avui fa un dia molt bo per anar a fer una caminada.

- Te’n recordes fill quan el teu avi va portar aquell rellotge, tan estrany, a casa? Ens va dir que era molt antic, i que el seu origen es remuntava al vell Egipte. La veritat és que, en aquell mateix moment, no li varem fer gaire cas. El rellotge va quedar en un racó de la sala fins que, un bon dia, el meu pare el va instal•lar en mig del jardí.

- Jo era molt petit aleshores, pare. Però recordo aquell dia amb l’avi, com si fos ahir. Com és que recordes tot això, ara? Per què precisament avui, pare ?

- Doncs, perquè aquest jardí sempre ha estat molt important, tant pel teu avi com per a mi – li va dir, amagant el rostre. El meu pare em va ensenyar el significat de saber valorar el temps, i a emprar-lo en les millors coses. Així, vaig aprendre que el més important no és el temps que hi estem. El veritable sentit, és el que en fem d’ ell mentre el vivim. Aquest rellotge es l’herència més important que podré deixar-te. Per això, avui, quan la meva vida comença, de nou, en el jardí d’una altra casa, vull que sàpigues que he estat molt feliç entre tots vosaltres. I si, tal vegada, alguna llàgrima s’escapa, furtiva, es perquè sovint els records pesen massa i es difícil deixar-los anar.

Però, tots els moments de felicitat restaran guardats dins meu, per sempre, fins que la memòria decideixi marxar. Per tant, ara que m’has rellevat en aquesta cursa, no deixis mai que hi manqui l’aigua a la nostra clepsidra del jardí.

LA SAVIESA I LA FOLLIA

A l’alba, amb la boira i la clariana entrellaçades, sense fer soroll, va obrir la porta de casa seva i se’n va anar. Només les trepitjades que anava deixant enrere, van ser testimoni de la seva marxa. Començava la tasca cap a la recerca de la felicitat. Felicitat o follia ?
Encara que les seves passes cruixien lleugeres a la sorra del camí, no estava segur de saber si trobaria allò que havia anat a cercar. L’ Hivern començava a fer la crida amb el ressò del vent i només l’acompanyaven els lladrucs llunyans de qui crida companyia. Qui era ell? Un heroi o un somniador ?


Mentrestant trenava tots aquests pensaments, sense raonament, va veure una llum que trencava la boira en una revolada del camí. Quan ja n’ era prop, va veure un vell assegut damunt un tronc amb els peus enfonsats a l’argila i un bastó al costat. La llum era una foguera que hi havia a l’entrada de la cova on el vell hi vivia.
- Bon dia !! – li va dir ell. Que fas aquí fora ?
- Hola, somniador !! – li va respondre. Il•lumino el camí a tot aquell que vulgui veure.


El jove, que només pretenia ser feliç, es va quedar sobtat de la seva resposta doncs no l’havia vist mai aquell vell, de llarga barba blanca, i no podia saber el seu nom.
- Com ho saps que em diuen així ? Ets endeví ?
- No em manca saber el teu nom, li va respondre. Només un somniador o un foll aniria a fosques per aquest camí de tenebra.


El somniador, desconcertat amb aquelles paraules, li va etzibar: - Prefereixo caminar descalç trepitjant les pedres amb els dits ensangonats, abans que fer-ho damunt les teves sabates. Prefereixo equivocar-me enfrontant-me al vent, quan la gèlida nit m’esquitxi de gebra, abans que el vel negre de la basarda em deturi el pensament.


El vell, va escoltar amb la prudència que els seus cabells blancs li havien donat i li digué: - Són molt agosarades les teves paraules, somniador. Els teus cabells encara no s’han vestit de neu, i el teu cor encara no ha plorat de soledat. En el teu sarró només hi portes la ignorància que l’edat et permet. T’ofereixo la llum de la saviesa que els meus anys m’han regalat, doncs el camí és molt llarg i la recerca inacabable.


- Em sembla bé, li va dir el somniador. Però, com puc saber si la raó és la meva amiga ? Potser la saviesa i la follia es confonen dins la ment, i no ens deixen saber si som bojos o savis. Tal vegada, tu, ho pots discernir ?


Un cop més, amb la paciència del mestre, el vell li va somriure tot dient: “ La teva recerca et portarà cap el teu destí, per camins assedegats d’històries escrites al fang. “


El somniador, amb la vehemència del jove aprenent, s’acomiadà cridant enfurismat: - Potser tens raó, home savi, qui sap... “O potser, aquestes històries només són paraules d’aigua que es desfan riu avall. “

UN BESLLUM A LA NIT

Repenjat en el fanal i abraçat per la seva llum, desitjava que aquella nit s’acabés sense cap més dubte. No sabia que hi feia allí, tan sol, mentre anava desgranant records feliços, en nits d’antany, quan la vida encara li somreia.
La solitud s’endinsava en l’ànima, com aquell plugim refinat que mullava la seva camisa arrugada. Una tranquil•litat estranya l’envania sota la, grogosa, claror de les llànties d’aquella plaça emboirada. Abstret amb els seus miratges intentava cercar un camí que el portés fins a casa. Però, la calma de la contrada no el deixava marxar. No encara.
Era una nit massa llarga, inacabable. Tamisant moments d’ ànsies oblidades, la ment ja no sabia que més recordar i lluitava, ferotge, en una mar d’esperances contra els silencis que l’embolcallaven. Aquella veu, dolça i amorosa, acaronava el seus sentits i li permetia el raonament.
- Lluna plena, solitària, dónes lluor a la meva nit ofuscada – va dir, en veu alta. Ets tu qui em parla ? Tal vegada, ja, he perdut l’enteniment ? Deu ser el bromall de la nit que no em deixa discernir veritats de faules. Vull sentir tot el que em dius però, no entenc les teves paraules. Només et puc dir, que el teu seguici de llum m’encisa i em dóna la lucidesa que necessito per copsar-te.


La calitja continuava present en aquell indret de mots llunyans i afables.


Per què estava sol ? – es preguntava, un cop més. On eren, ara, tots aquells que deien que l’estimaven ? El temps s’havia aturat sota la llàntia i només encertava sentir la diluïda veu, assossegada i serena, que l’ajudava a seguir per un camí sense tornada. Al menys, això, era el que li semblava. Seria, allí, la fi d’una aventura, mai començada ?
La llàntia s’anava apagant deixant entreveure, només, un petit reflex en la seva mirada, obrint la porta del misteri. Tot just plovisquejava quan, amarat de valor, va decidir enfrontar-se a la seva pròpia feblesa retrobada: - No puc continuar més en aquesta contrada esfereïdora, he de seguir la meva vida abans que la claror de la llàntia s’apagui per sempre.
El retruny eixordador va esquinçar el silenci, tenebrós, que l’havia empresonat en aquella plaça, com en una cambra encuirassada. Aclaparat, confós i aterrit, va sentir com la fredor li entumia l’esperit, davant d’ aquella turbulència, sobtada, fent estralls en el seu món malferit. La porta es va obrir, apressada, quan el timbre d’aquella habitació va sonar després de tantes setmanes rutinàries, sense tenir cap esperança. El metge observava, desconcertat, aquell miracle inexplicable.


- On soc? Per què estic connectat a aquestes màquines ? – va preguntar, al despertar, atordit.


- Hola, fill. Has retornat d’un lloc molt llunyà on jo no podia acompanyar-te, encara que sempre he estat al teu costat, fins que decidissis tornar a casa.


- Doncs... segur que demà naixerà un nou dia ple de reptes i mancances. Però a partir d’ara, quan arribi la salutació de l’alba, totes les angoixes només seran un besllum a la nit, perquè no era la lluna plena qui em parlava: eres tu, mare. 
--------------------------------------

Aquella estrella de alla

hoy brillara por ti

tus sueños se realizaran

siempre ocurre asi.

Aquella estrella de alla

tiene una extraña luz

quizas nunca jamas se ira

si es que la sigues tu.

Brilla estrella brilla mas

y sabre donde estas

hasta un magico pais

tu me guias por el cielo.

Y cuando vas a dormir

y el dia ya se va

la estrella te iluminara

y siempre brillara.

--------------------------------------- Cançó de GISELA

Enviat per: Pilar, A ENCESA DE LLUM