CITES FILOSÒFIQUES

DES DE SINERA

La meva foto
CÀLAM VIATGER, D'ENYORANCES I RECORDS. CAMÍ SILENCIÓS.

dijous, 7 d’octubre de 2010

UN BESLLUM A LA NIT


Repenjat en el fanal i abraçat per la seva llum, desitjava que aquella nit s’acabés sense cap més dubte. No sabia que hi feia allí, tan sol, mentre anava desgranant records feliços, en nits d’antany, quan la vida encara li somreia.
La solitud s’endinsava en l’ànima, com aquell plugim refinat que mullava la seva camisa arrugada. Una tranquil•litat estranya l’envania sota la, grogosa, claror de les llànties d’aquella plaça emboirada. Abstret amb els seus miratges intentava cercar un camí que el portés fins a casa. Però, la calma de la contrada no el deixava marxar. No encara.
Era una nit massa llarga, inacabable. Tamisant moments d’ ànsies oblidades, la ment ja no sabia que més recordar i lluitava, ferotge, en una mar d’esperances contra els silencis que l’embolcallaven. Aquella veu, dolça i amorosa, acaronava el seus sentits i li permetia el raonament.
- Lluna plena, solitària, dónes lluor a la meva nit ofuscada – va dir, en veu alta. Ets tu qui em parla ? Tal vegada, ja, he perdut l’enteniment ? Deu ser el bromall de la nit que no em deixa discernir veritats de faules. Vull sentir tot el que em dius però, no entenc les teves paraules. Només et puc dir, que el teu seguici de llum m’encisa i em dóna la lucidesa que necessito per copsar-te.


La calitja continuava present en aquell indret de mots llunyans i afables.


Per què estava sol ? – es preguntava, un cop més. On eren, ara, tots aquells que deien que l’estimaven ? El temps s’havia aturat sota la llàntia i només encertava sentir la diluïda veu, assossegada i serena, que l’ajudava a seguir per un camí sense tornada. Al menys, això, era el que li semblava. Seria, allí, la fi d’una aventura, mai començada ?
La llàntia s’anava apagant deixant entreveure, només, un petit reflex en la seva mirada, obrint la porta del misteri. Tot just plovisquejava quan, amarat de valor, va decidir enfrontar-se a la seva pròpia feblesa retrobada: - No puc continuar més en aquesta contrada esfereïdora, he de seguir la meva vida abans que la claror de la llàntia s’apagui per sempre.
El retruny eixordador va esquinçar el silenci, tenebrós, que l’havia empresonat en aquella plaça, com en una cambra encuirassada. Aclaparat, confós i aterrit, va sentir com la fredor li entumia l’esperit, davant d’ aquella turbulència, sobtada, fent estralls en el seu món malferit. La porta es va obrir, apressada, quan el timbre d’aquella habitació va sonar després de tantes setmanes rutinàries, sense tenir cap esperança. El metge observava, desconcertat, aquell miracle inexplicable.


- On soc? Per què estic connectat a aquestes màquines ? – va preguntar, al despertar, atordit.


- Hola, fill. Has retornat d’un lloc molt llunyà on jo no podia acompanyar-te, encara que sempre he estat al teu costat, fins que decidissis tornar a casa.


- Doncs... segur que demà naixerà un nou dia ple de reptes i mancances. Però a partir d’ara, quan arribi la salutació de l’alba, totes les angoixes només seran un besllum a la nit, perquè no era la lluna plena qui em parlava: eres tu, mare. 
--------------------------------------

Aquella estrella de alla
hoy brillara por ti
tus sueños se realizaran
siempre ocurre asi.

Aquella estrella de alla
tiene una extraña luz
quizas nunca jamas se ira
si es que la sigues tu.

Brilla estrella brilla mas
y sabre donde estas
hasta un magico pais
tu me guias por el cielo.

Y cuando vas a dormir
y el dia ya se va
la estrella te iluminara
y siempre brillara.

--------------------------------------- Cançó de GISELA

Enviat per: Pilar, A ENCESA DE LLUM

6 comentaris:

  1. Aquella estrella de alla
    hoy brillara por ti

    tus sueños se realizaran
    siempre ocurre asi.

    Aquella estrella de alla
    tiene una extraña luz

    quizas nunca jamas se ira
    si es que la sigues tu.

    Brilla estrella brilla mas
    y sabre donde estas

    hasta un magico pais
    tu me guias por el cielo.

    Y cuando vas a dormir
    y el dia ya se va

    la estrella te iluminara
    y siempre brillara.

    Un petó, M. Consol.

    ResponElimina
  2. Impactant... Maria Consol... quan acabes de llegir, has de tornar a rellegir, sabent el final, per a poder copsar-ho tot millor. M'ha agradat. I fa reflexionar sobre aquesta mena de solitud que segur que deu ser inevitable del ser-hi o no ser-hi.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Pilar. He sentit molta emoció amb el teu poema. Amb molt d’orgull l’he posat junt al meu relat. Mai ens hem d’oblidar de les nostres arrels. Sempre s’han de plantar allà on vas i créixer aplegats, tots junts, agafats ben fort de les mans.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Carme, moltes vegades, la solitud ens acompanya pel camí de la vida. És una companya que no podem rebutjar ni tampoc oblidar doncs, potser sense saber-ho, ens dóna les respostes que anem cercant.

    Gràcies, una abraçada.

    ResponElimina
  5. M. Consol, el que et vaig escriure no és un poema meu. És una cançó, que no sabria dir-te qui la cantava fa uns anys.
    Si amb l'impuls d'escriure-te-la en el comentari he aconseguit fer-te sentir mínimament bé, em sento contenta que algú l'escribís i em permetès recordar-la en respondre't, volent arribar a tu.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Pilar, gràcies pel teu aclariment. En tot cas, per a mi, el més important és que en aquest poema o cançó, has trobat les paraules necessàries per deixar constant el que volies expressar.
    Un cop més, gràcies. Una abraçada.

    ResponElimina

GRÀCIES PER VIATJAR AMB MI

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...