CITES FILOSÒFIQUES

DES DE SINERA

La meva foto
CÀLAM VIATGER, D'ENYORANCES I RECORDS. CAMÍ SILENCIÓS.

dilluns, 23 d’agost de 2010

PARAULES ESQUINÇADES


Foto de Maria Consol
Vaig corrent darrera d’elles i no puc retenir-les a la meva ment. Em sento distant, llunyana, incapaç de poder aconseguir que una paraula rellisqui dels meus llavis.

- Com és que tot allò que vull dir, se’n va volant ?

La nit eterna, custodiada pel vigilant universal, és impertorbable al meu dolor, esmunyint-se per les escletxes dels meus somnis, esborrant-me la raó sense pietat.
No puc cridar el meu nom. Potser ja no recordo ni tan sols les meves pròpies paraules. Potser, ja no sé qui soc. Potser ......

Però, poc a poc, els mots ballen mandrosos i retornen cap el punt de trobada on havien significat tot un món de troballes i records perduts. El dia torna a il·luminar la meva ment, i començo a recordar tot un munt de versos incoherents sense sentit. I em pregunto el per què venent a mi tantes coses que ja no recordava.
El dia va passant lentament i, altre cop, la nit plana damunt meu. L’ombra aplega tota la tristor dins el seu vel i les finestres encenen la claror deixant que els dubtes s’obrin, igual que els ulls, mirant la foscor.

L’endemà, amb l’esforç de la il·lusió, arribo a la finestra que hi ha al meu davant i veig com n’és de clar el cel de la meva esperança. La primavera acoloreix l’horitzó i la brisa em saluda, en obrir la finestra, acaronant els meus pensaments.
L’ oratge escampa arreu les bones llavors deixant, al seu pas, un seguici d’olors i emocions.
Els versos comencen a florejar, suaument, i la poesia omple el meu món oblidat:

Núvols de cotó
acaronen desitjos.
Somnis de color.

Després... tanco la finestra. És hora de tornar a somniar.

Un cop més, no m’havia adonat de la seva presència, sempre amorosa i abnegada, fins que vaig sentir el seu bes a l’ànima...

- Bon dia, amor – em diu. Estàs bé ?
- Ara sí, és clar, amb tu al meu costat.

Des d’aquell moment, cap pensament esfereïdor em va tornar a vèncer dins d’aquella habitació d’hospital. Els mots acudien falaguers i ja no hi havia lloc
per paraules esquinçades.


2 comentaris:

  1. He llegit més d'una i de tres vegades en diversos moments el teu escrit. Profund, sincer, ple de tendreses. Sempre acabem recordant més coses de les que creíem que recordàvem...

    Des del far...
    onatge

    ResponElimina
  2. És veritat que sempre recordem més del que pensem. Potser, de vegades, volem oblidar però els records pesen massa. També podem inventar tot un món de faules...

    Gràcies, amb una abraçada des de Sinera, Onatge.

    ResponElimina

GRÀCIES PER VIATJAR AMB MI

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...