Per tant, només em queda donar-vos les gràcies per permetre’m entrar a casa vostra cada vegada que he trucat a la porta, i també per les vegades que heu trucat a la meva.
Una abraçada, i un petó per a tots.
Aquell resplendor, difós des de la llunyania, el captivava d’una manera exacerbant. L’ànima embogia per la foguerada de la il·lusió. La ment emprenia el vol a la recerca d’una vida. I el fogony el cridava, suaument, xiuxejant el seu nom amb la caliditat d’una carícia.
Sentia que les seves arrels s’aprofundien cada cop més en un entorn massa estructurat, dissenyat per un món que no entenia. Aquells decorats ja no eren els que ell havia somiat en el teatre de la seva vida.
Havia arribat, tal vegada, el moment de marxar ? Potser era l’hora de tallar aquelles arrels que el lligaven, que l’alimentaven i el protegien però, no el deixaven caminar.
Baixava per unes escales plenes d’història, de parets vestides d’avantpassats i de llums tènues, discretes al seu pas. Un sarró, penjat a l’esquena, seria tot el seu equipatge. El porticó era l’últim entrebanc, abans de la seva marxa. Només li calia deixar enrere aquella torre alta i punxeguda, on havia viscut tota una vida. Massa temps, ja.
El passos el duien, segur, cap a la seva llibertat. El pont de pedra i sorra seria l’últim esglaó a vèncer. Després tallaria, per sempre, les arrels que l’havien captivat.
El riu i les muntanyes, la seva nova llar.
La complicitat de la nit l’empenyia, delirós, cercant el seu destí. Ell, encara, no ho sabia, no l’havia vist. No s’esperava que el destí el portaria per on ja estava escrit.
La llum que embolcallava la torra, s’anava fent més tènue amb la distància, i la por començava a fluir. Des d’aquell moment, seria una companya inseparable que no el deixaria més en cadascun dels cruixits de la nit.
- Per què vens ara, por ? On ha anat el meu amic coratge ? - anava dient en veu alta.
Pensava que, així, espantaria l’enyorança d’aquell món estricte que, acabava d’abandonar.
- No puc pensar amb això – es deia a sí mateix - Ara, he de continuar, seguint el meu destí.
Una esgarrifança el va recorre de dalt a baix. Aquell udol en mig del no res, li va colpejar els sentits. Ja no podia pensar. Ni tan sols un mot, ni un crit, podia sortir de la seva desesperança. Com si l’ànima se li escapés, va corre fins aquella clariana del bosc, cercant un refugi per a la seva ignorància. La incertesa aclaparava el raonament i només podia sentir el batec d’un cor esbroquellat.
Mentre aquells pensaments el turmentaven, encara les forces el guiaven cap aquell guspireig que il·luminava una nit de tenebres sense respostes. Avançant amb la mirada llunyana, no va deixar que els seus companys de viatge li diguessin què havia de fer.
Sol, vestit d’inconsciència i armat amb l’escut de la joventut, caminava, forassenyat, seguint aquell fogalleig de torxes flamejant. Per fi, podia sentir com s’endinsava dins el nou món que l’esperava. A partir d’ara, ja no li calia res més. Havia arribat al cim. Ara podia agafar la seva pròpia torxa resplendent de llum dins d’aquella nit emboirada.
El primer raig de sol li va acaronar els cabells mullats de rosada, i els ulls li van deixar contemplar l’esvaniment de la boira a punta d’alba. La reixa del casalot es va obrir, poc a poc, trencant un silenci farcit de paraules.
- Bon dia, xicot. Que hi fas aquí fora ?
- Discernint la realitat d’un miratge - li va respondre- Doncs tot allò que creia foguerades, només son lluernes en nits solitàries.
Altrament, també, allí on hi arriba la llum de la saviesa, sempre hi haurà una eterna flamarada.