A l’alba, amb la boira i la clariana entrellaçades, sense fer soroll, va obrir la porta de casa seva i se’n va anar. Només les trepitjades que anava deixant enrere, van ser testimoni de la seva marxa. Començava la tasca cap a la recerca de la felicitat. Felicitat o follia ?
Encara que les seves passes cruixien lleugeres a la sorra del camí, no estava segur de saber si trobaria allò que havia anat a cercar. L’ Hivern començava a fer la crida amb el ressò del vent i només l’acompanyaven els lladrucs llunyans de qui crida companyia. Qui era ell? Un heroi o un somniador ?
Mentrestant trenava tots aquests pensaments, sense raonament, va veure una llum que trencava la boira en una revolada del camí. Quan ja n’ era prop, va veure un vell assegut damunt un tronc amb els peus enfonsats a l’argila i un bastó al costat. La llum era una foguera que hi havia a l’entrada de la cova on el vell hi vivia.
- Bon dia !! – li va dir ell. Que fas aquí fora ?
- Hola, somniador !! – li va respondre. Il•lumino el camí a tot aquell que vulgui veure.
El jove, que només pretenia ser feliç, es va quedar sobtat de la seva resposta doncs no l’havia vist mai aquell vell, de llarga barba blanca, i no podia saber el seu nom.
- Com ho saps que em diuen així ? Ets endeví ?
- No em manca saber el teu nom, li va respondre. Només un somniador o un foll aniria a fosques per aquest camí de tenebra.
El somniador, desconcertat amb aquelles paraules, li va etzibar: - Prefereixo caminar descalç trepitjant les pedres amb els dits ensangonats, abans que fer-ho damunt les teves sabates. Prefereixo equivocar-me enfrontant-me al vent, quan la gèlida nit m’esquitxi de gebra, abans que el vel negre de la basarda em deturi el pensament.
El vell, va escoltar amb la prudència que els seus cabells blancs li havien donat i li digué: - Són molt agosarades les teves paraules, somniador. Els teus cabells encara no s’han vestit de neu, i el teu cor encara no ha plorat de soledat. En el teu sarró només hi portes la ignorància que l’edat et permet. T’ofereixo la llum de la saviesa que els meus anys m’han regalat, doncs el camí és molt llarg i la recerca inacabable.
- Em sembla bé, li va dir el somniador. Però, com puc saber si la raó és la meva amiga ? Potser la saviesa i la follia es confonen dins la ment, i no ens deixen saber si som bojos o savis. Tal vegada, tu, ho pots discernir ?
Un cop més, amb la paciència del mestre, el vell li va somriure tot dient: “ La teva recerca et portarà cap el teu destí, per camins assedegats d’històries escrites al fang. “
El somniador, amb la vehemència del jove aprenent, s’acomiadà cridant enfurismat: - Potser tens raó, home savi, qui sap... “O potser, aquestes històries només són paraules d’aigua que es desfan riu avall. “
A vegades això és el que costa més, diferenciar la saviesa i la bogeria.
ResponEliminaUn bon conte i un bon viatge també. Iniciàtic, el teu!
La saviesa i la follia estan diferenciades per l'edat. N'estic segura que tots els savis han sigut folls, ja que sortosament les primeres etapes de la vida són en les que més somnient...O potser seria millor dit que somniem de manera diferent...Amb més força.
ResponEliminaSi jo fos el somniador del teu escrit, no acceptaria la llum de la saviesa...Abans de temps. Seria com robar-li al temps el seu tresor més preuat: l'aprenentatge i la conversió pulatina de la follia a la saviesa.
Déu, com m'he embolicat! I el que em deixo de raonar sobre el teu escrit!!!
Una abraçada, maca!
Gràcies, Carme. La ratlla que diferencia la saviesa i la follia és molt fina. De vegades, no se sap ben bé quan acaba una i quan comença l’altra. O potser, és una barreja de les dues, com s’ha vist al llarg de la història.
ResponEliminaUna abraçada, des del meu Càlam viatger.
Pilar, gràcies, no t’has embolicat. De ben segur que el que dius és molt raonable. Tal i com el somniador ho veu, és com ho veu el jove atabalat que no l’interessa escoltar res i que prefereix experimentar per ell sol. Suposo que tots ho fem fet així i, equivocar-nos, és la manera d’aprendre i d’arribar a ser savis, si alguna vegada ho arribem a ser.
ResponEliminaUna abraçada, d’una incansable viatgera.
Un relat molt acurat, agafant les paraules de la Carme, han d'estar renyides saviesa i bogeria...? Només pregunto. Potser sí que hi ha més bojos que no savis, però saviesa sense una espurna de bogeria... Allò del seny i la rauxa...
ResponEliminaDes del far amb rauxa.
onatge
Gràcies, Onatge. Tal i com li vaig comentar a la Carme, no se sap mai on acaba la saviesa i comença la bogeria. Per això, ens podem quedar amb la resposta que més ens agradi del meu relat. És a dir, la del vell savi o la del jove somniador. O bé amb la barreja dels dos doncs, segurament, la experiència empírica, al llarg de tota una vida, és el resultat d’ambdós.
ResponEliminaDes de Sinera, amb rauxa assenyada.