LA CLEPSIDRA DEL JARDÍ

Una tarda de setembre quan l’estiu, ja, s’esmunyia suaument i la frescor de la tardor s’anunciava discreta les seves passes, alentides, recorrien el llarg passadís fins a l’escalinata de la casa. Havia perdut aquella embranzida de joventut, esbojarrada i festiva, que els anys havien deixat, arraulida, en els revolts del camins de la vida.

Cada esglaó que baixava, era un retruny que colpejava una memòria reconstruïda per l’esforç obligat, que l’ impedia recordar-ho tot en aquell moment de tenebra i silencis. Rodolava per un pendent ple de sentiments i angoixes igual que les llàgrimes que li queien, sobtadament, d’uns ulls que intentaven dir-ho tot amb la mirada.

Poc a poc, amb la calma que li era demanada i amb la claror que l’experiència, adquirida, li donava va arribar fins a baix d’aquella escala sinuosa, on les veus del passat, encara, xiulaven les seves cançons i rondalles. Cada pas que feia l’acostava més a la porta de l’entrada i sense, ni tan sols, mirar enrere va agafar el bastó que l’havia acompanyat en les darreres batalles.

- No vull que els teus ulls cridin a la tristesa, no vull que la tristesa cridi a la melangia, no voldria que la melangia crides a la solitud, pare.

Amb el cap cot, defugint aquell prec, va continuar caminant arrossegant damunt les espatlles tot el pes, insuportable, d’aquella tarda feixuga i amarga. Però, tanmateix, es va agafar del braç del seu fill fins a trobar el llindar per darrera vegada.

- Avui fa bon dia, oi fill ? El sol ens dóna, encara, la calidesa del final de l’estiu i, potser, podríem fer una passejada pel jardí abans de marxar.

El seu fill va somriure, davant la proposta del seu pare, doncs el coneixia prou bé i sabia que hi havia quelcom més al darrera d’aquell comentari.

- Sí, tens raó, pare - li va respondre. Avui fa un dia molt bo per anar a fer una caminada.

- Te’n recordes fill quan el teu avi va portar aquell rellotge, tan estrany, a casa? Ens va dir que era molt antic, i que el seu origen es remuntava al vell Egipte. La veritat és que, en aquell mateix moment, no li varem fer gaire cas. El rellotge va quedar en un racó de la sala fins que, un bon dia, el meu pare el va instal•lar en mig del jardí.

- Jo era molt petit aleshores, pare. Però recordo aquell dia amb l’avi, com si fos ahir. Com és que recordes tot això, ara? Per què precisament avui, pare ?

- Doncs, perquè aquest jardí sempre ha estat molt important, tant pel teu avi com per a mi – li va dir, amagant el rostre. El meu pare em va ensenyar el significat de saber valorar el temps, i a emprar-lo en les millors coses. Així, vaig aprendre que el més important no és el temps que hi estem. El veritable sentit, és el que en fem d’ ell mentre el vivim. Aquest rellotge es l’herència més important que podré deixar-te. Per això, avui, quan la meva vida comença, de nou, en el jardí d’una altra casa, vull que sàpigues que he estat molt feliç entre tots vosaltres. I si, tal vegada, alguna llàgrima s’escapa, furtiva, es perquè sovint els records pesen massa i es difícil deixar-los anar.

Però, tots els moments de felicitat restaran guardats dins meu, per sempre, fins que la memòria decideixi marxar. Per tant, ara que m’has rellevat en aquesta cursa, no deixis mai que hi manqui l’aigua a la nostra clepsidra del jardí.