Melangia arraulida i silenciosa,
que escoltes l’esvoletec esfereïdor
d’una brisa fresca i vaporosa,
en un anunci d’enyor.
Boirina llunyana i misteriosa,
endinsada en un tènue resplendor
com besllum de figura mandrosa,
colpejant-te de primerenca frescor.
Calidesa d’esperança formosa
sota el castanyer d’ombres i claror,
somiejant llavors de fruita melosa
quan el temps t’omple de tristor.
Aromes d’herba mullada, desitjosa,
acompanyen pensaments de foscor,
mentre floreix la quimera ansiosa
embolcallant-ho tot d’essències de tardor.
embolcallant-ho tot d’essències de tardor.
Quimera i melangia es trenen amb la boira i la llum dels teus versos...La cendra de l'au Fènix els acompanyarà, fins al final...Fins al renaixement.
ResponEliminaTreballats quartets, M. Consol. Treballats sentiments expressats amb la rima.
Gràcies, Pilar.
ResponEliminaSón sentiments que reneixen a la tardor, quan es barregen sensacions de solitud i foscor amb ombres i claror.
Una abraçada de tardor, des de Sinera.
Melangies de tardor, molt ben expressades, Maria consol. I també d'una manera o altra expresses la bellesa que jo li trobo, a la tardor, sempre. Una bellesa especial, reposada.
ResponEliminaCarme, la tardor sol ser una de les estaciones més inspiradores, potser per l’equilibri que ens dóna entre llum i foscor.
ResponEliminaGràcies, des de Sinera.
Ai!, la tardor, ens abraça i ens despulla, ens pinta la vida de nous colors... Prendrem una tassa de tardor i ens embriagarem de les postes de sol, i amb la lluna trenarem metàfores...
ResponEliminaDes del far, bona tardor.
onatge
Onatge, la tardor té uns colors molt encisadors. És veritat. Per això, penso és una de les estacions més boniques per pintar somnis i escriure poemes, tal com dius, mirant la posta de sol.
ResponEliminaGràcies, des de Sinera.