dilluns, 29 de novembre del 2010

UN VIATGE DIFERENT





Aquesta vegada el meu post és per a tots vosaltres, per a tots els amics i amigues que he anat fent al llarg d'aquest camí quan, pel Maig, em vaig decidir obrir el meu blog. Crec i sento que, aquesta finestra oberta a tothom, ha significat molt més que un lloc on he deixat els meus sentiments, les meves ficcions o, potser, els meus moments de silencis compartits. Ha significat un món obert, impensable.
El Càlam viatger es queda a casa, ja que mana la salut i he de marxar cap un indret on, de segur, renovaran la força que ara em manca. Espero i desitjo que sigui, tan sols, per poc temps i, així, poder gaudir molt aviat de la vostra companyia.
Per tant, només em queda donar-vos les gràcies per permetre’m entrar a casa vostra cada vegada que he trucat a la porta, i també per les vegades que heu trucat a la meva.


Una abraçada, i un petó per a tots.

divendres, 12 de novembre del 2010

A DESHORES, INESPERADA - Conte de Tardor

Veritablement feia un dia molt grisós. Ella, sempre agosarada i atemorida, alhora, anava rodolant per arreu, acaronant la gespa de jardins i prades, espolsant la neu que relliscava deixatada.
- Sembla que el fred no vol marxar ! – pensava, dubtosa.
Les façanes despertaven amb molta mandra per tots els recons del poble. Ningú volia sortir de casa, encara que ho havien de fer per la imposició de la rutina diària. De vegades, fina i amarada, entrava en els cors de la gentada. I de vegades, amb la força d’un tropell, envaïa les pors i els recels que hi havia darrera les persianes.
- No ho entenc, deia. Per què fugen de mi ? Jo, només vull portar-les-hi felicitat i puixança. No sé perquè s’amaguen, sotjant des de l’ampit de la finestra.
Tanmateix, sabia que era benvinguda per arreu doncs, d’una manera molt necessària, sempre portava purificació i abundància allí on arribava, encara que fos a deshores, inesperada.
El cel es va tenyir, poc a poc, de negre atzabeja omplint de silenci i foscor aquella vila, arraulida entre muntanyes, mentre les ombres acaronaven totes les seves petjades.
- Avui no veig que els meus amics acudeixin a la meva crida, va dir amb desconcert. Que estrany ! Sempre m’acompanyen emfàtics.
Tant va ser dir això, com el cel es va omplir de foc i terrabastall.
- Benvinguts, nois !! – va dir, la distingida dama. Ja feia estona que us esperava. Com és que heu tardat tant ?
- Ben trobada !!- li van respondre els convidats. Hem arribat a l’hora que ho exigia l’esdeveniment.
- I doncs, que penseu fer en aquesta nit tan infausta ? Potser, deixar un míser record del vostre pas per la contrada ? O bé, irrompre amb la força esquinçadora en que m’heu saludat ?
Els nouvinguts, sense mitjançar paraula, lentament, van allunyar el seu ressò amb delicadesa i benaurança, doncs aquell dia tan atziac i lúgubre mereixia una nit amb calma i placidesa.
- Molt bé – va dir ella, amb avinença. Aquesta nit és millor escampar la boira. Adéu, Tro. Adéu, Llamp.
- Arreveure, amiga. Fins a la propera trobada, Pluja.

dimecres, 3 de novembre del 2010

EL TEMPS DEL MAR



                                                           
                                                        
                                                    
Vora l’aigua, asseguda a la sorra,  observava amb molta atenció el dofí juganer que l’havia portat fins aquella platja. Els seus cabells rossos enlluernaven el sol, mentre gaudia del seu moment de dona. Però el temps s’havia esgotat, com un rellotge trencat,  i la nereida havia de tornar a casa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...