dilluns, 27 de setembre del 2010

ESSÈNCIES DE TARDOR

                                                                              

    Melangia arraulida i silenciosa,

        que escoltes l’esvoletec esfereïdor

d’una brisa fresca i vaporosa,

en un anunci d’enyor.


Boirina llunyana i misteriosa,

endinsada en un tènue resplendor

com besllum de figura mandrosa,

colpejant-te de primerenca frescor.


Calidesa d’esperança formosa

sota el castanyer d’ombres i claror,

somiejant llavors de fruita melosa

quan el temps t’omple de tristor.


Aromes d’herba mullada, desitjosa,

acompanyen pensaments de foscor,

mentre floreix la quimera ansiosa
embolcallant-ho tot d’essències de tardor.

dilluns, 13 de setembre del 2010

F L A M A R A D A



Aquell resplendor, difós des de la llunyania, el captivava d’una manera exacerbant. L’ànima embogia per la foguerada de la il·lusió. La ment emprenia el vol a la recerca d’una vida. I el fogony el cridava, suaument, xiuxejant el seu nom amb la caliditat d’una carícia.
Sentia que les seves arrels s’aprofundien cada cop més en un entorn massa estructurat, dissenyat per un món que no entenia. Aquells decorats ja no eren els que ell havia somiat en el teatre de la seva vida.
Havia arribat, tal vegada, el moment de marxar ? Potser era l’hora de tallar aquelles arrels que el lligaven, que l’alimentaven i el protegien però, no el deixaven caminar.
Baixava per unes escales plenes d’història, de parets vestides d’avantpassats i de llums tènues, discretes al seu pas. Un sarró, penjat a l’esquena, seria tot el seu equipatge. El porticó era l’últim entrebanc, abans de la seva marxa. Només li calia deixar enrere aquella torre alta i punxeguda, on havia viscut tota una vida. Massa temps, ja.
El passos el duien, segur, cap a la seva llibertat. El pont de pedra i sorra seria l’últim esglaó a vèncer. Després tallaria, per sempre, les arrels que l’havien captivat.
El riu i les muntanyes, la seva nova llar.
La complicitat de la nit l’empenyia, delirós, cercant el seu destí. Ell, encara, no ho sabia, no l’havia vist. No s’esperava que el destí el portaria per on ja estava escrit.
La llum que embolcallava la torra, s’anava fent més tènue amb la distància, i la por començava a fluir. Des d’aquell moment, seria una companya inseparable que no el deixaria més en cadascun dels cruixits de la nit.

- Per què vens ara, por ? On ha anat el meu amic coratge ? - anava dient en veu alta.
Pensava que, així, espantaria l’enyorança d’aquell món estricte que, acabava d’abandonar.
- No puc pensar amb això – es deia a sí mateix - Ara, he de continuar, seguint el meu destí.
Una esgarrifança el va recorre de dalt a baix. Aquell udol en mig del no res, li va colpejar els sentits. Ja no podia pensar. Ni tan sols un mot, ni un crit, podia sortir de la seva desesperança. Com si l’ànima se li escapés, va corre fins aquella clariana del bosc, cercant un refugi per a la seva ignorància. La incertesa aclaparava el raonament i només podia sentir el batec d’un cor esbroquellat.

Mentre aquells pensaments el turmentaven, encara les forces el guiaven cap aquell guspireig que il·luminava una nit de tenebres sense respostes. Avançant amb la mirada llunyana, no va deixar que els seus companys de viatge li diguessin què havia de fer.
Sol, vestit d’inconsciència i armat amb l’escut de la joventut, caminava, forassenyat, seguint aquell fogalleig de torxes flamejant. Per fi, podia sentir com s’endinsava dins el nou món que l’esperava. A partir d’ara, ja no li calia res més. Havia arribat al cim. Ara podia agafar la seva pròpia torxa resplendent de llum dins d’aquella nit emboirada.

El primer raig de sol li va acaronar els cabells mullats de rosada, i els ulls li van deixar contemplar l’esvaniment de la boira a punta d’alba. La reixa del casalot es va obrir, poc a poc, trencant un silenci farcit de paraules.

- Bon dia, xicot. Que hi fas aquí fora ?

- Discernint la realitat d’un miratge - li va respondre- Doncs tot allò que creia foguerades, només son lluernes en nits solitàries.

Altrament, també, allí on hi arriba la llum de la saviesa, sempre hi haurà una eterna flamarada.

dilluns, 6 de setembre del 2010

UNA CARTA D'AHIR


Feia temps que volia retrobar-se amb tots els records que l’embolcallaven des de molts anys ençà. L’àlbum de la seva vida era ja molt complert i, tal vegada, havia arribat el moment de començar a obrir aquelles pàgines de la seva història.
Amb la força que els anys li havien regalat, aquella tarda d’estiu plena de calidesa i esperança es va decidir a obrir aquell calaix espatllat pel pas del temps i la melangia arraconada en el seu fons.

Tamisant cada full d’aquella carpeta, acaronava cadascun dels tresors que hi havia anat guardant des de moments perduts en la memòria. Paraules oblidades s’anaven acostant amb delicadesa agotnades dins la seva ment.

Quants anys empolsegats dins aquesta carpeta ! – va dir somrient, asseguda a terra davant la calaixera dels pares.

Entretant, tot el seu món, ara, difós en aquells records s’havia endolcit amb aromes d’infantesa riallera. Els jocs al costat dels pares li havien fet caminar per viaranys plens de sorollosa alegria i de silencis enriquidors.
De sobte, enmig dels dibuixos que encara guardava en aquella carpeta engroguida hi va trobar un sobre que no l’havia vist mai.

- Que estrany ! - va dir, en veu alta.

Amb el respecte que la seva curiositat li demanava, suaument, el va anar obrint d’una manera molt acurada. Dins, hi havia un full plegat que els anys hi havien deixat la seva empremta. Tranquil•lament va desplegar-lo i, com si el temps s’hagués aturat, va començar a llegir :

Estimada filla :
Potser mai llegiràs aquesta carta, però no voldria que el temps passes i se m’ oblidessin les paraules. Et vaig veure néixer i, des del primer moment, vaig saber que ompliries la meva vida de goig i felicitat
- Ja la tenim, amor ! Ja tenim la nostra nena ! Són les paraules que recordo li vaig dir a la teva mare.
Els anys van transcorre, i d’aquella nena juganera i abstreta amb les seves coses, vas passar a ser tota una jove responsable i seriosa dins el teu món d’estudis i amistats.
Avui, és el dia que et cases i aquesta nit és la darrera que dorms a casa. Mentre sopàvem t’ho he dit i he vist llàgrimes en els teus ulls. Sé que tu, igual que jo, enyoraràs les xerrades dels diumenges i les nostres tardes de lectura poètica.
- Te’n recordes del nostre poema preferit?

"Junts els tres, hem arribat dalt la cimera
dins el nostre món, tantes vegades, retrobat
omplint tots els calaixos d’amor i amistat,
de la nostra vella i estimada calaixera."


No vull sentir la tristor que en aquests moments m’aclapara, però sí que voldria dir-te que tu has estat tot el nostre món i tota la nostra esperança. Avui te’n vas a començar una nova vida en una altre casa, i espero que en el teu jardí expliquis als teus fills totes les històries dels teus pares. És la única herència que podré deixar-te.
Amb aquestes humils paraules espero haver pogut expressar tot l’amor que sentim i tot l’orgull que tenim de que siguis la nostra filla. Per això, en aquest moment tan especial, vull dedicar-li a una núvia aquest petit poema que el meu cor em dicta :


"En aquest dia joiós,
ple d’il•lusió , fe i esperances
que el món sigui amb tu generós,
i t’ompli de vetllades màgiques."

Els teu pare.

- Què hi fas aquí, tota sola, davant la calaixera dels avis, mare ? De qui és
aquesta carta que t’ha fet plorar ?

Amb l’esforç que el coratge podia, va eixugar-se els ulls i va dir-li a la seva filla que aquella havia estat la millor carta de la seva vida.

- És l’alegria el que em fa plorar, filla. Aquestes paraules del teu avi no les havia llegit, fins ara, i el meu cor ha volat fins més enllà de la meva memòria.
Aquesta tarda havia decidit d’obrir la calaixera dels avis, tant temps segellada, i entre les seves coses hi he trobat aquesta carta que el meu pare em va escriure la nit abans de casar-me. Mai no la vaig arribar a tenir fins avui que he obert aquest calaix, ple de records i letargies.

-No importa el temps ni la distància, mare - li va dir la seva filla, amb l’emoció reflectida a la pell. Només has de pensar que tots aquests records plens de silencis i enyorances, són dins teu com si es tractés d’ una carta d’ahir.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...